Pirineus

L'èxit als Pirineus

FREDERIC XIMENO

| Actualitzada el 26/08/2012 00:00

 

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d' El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d'Altron, a la vall d'Àssua, també deixen sentir les seves veus de la ma de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d'idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l'exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d'Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d'emprendre els néts i els besnéts d'aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l'herba de les pletes. El territori del pi negre, l'avet, l'ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l'esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d'aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d'enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l'aigua que ha baixat de l'estany Gento i l'estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l'energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l'endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d'Aigüestortes i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d'homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la vall Fosca n'és el paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s'ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals a què es va comprometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l'Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d'esquí alpí, l'esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries -un recurs que ja no funciona- o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l'única que es mantenia fonamentalment del negoci de l'esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d'una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l'altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l'IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N'hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d'Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de RocRoi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L'excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d'Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d'èxit.
El suport a la iniciativa i l'emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l'estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

De facto (de fet i no de dret) notes pel #11s2012

De facto (de fet i no de dret)

Expressar-nos a la via pública ens agrada. Les grans manifestacions, sobretot les que tenen un motiu que recull el nostre sentit majoritari, ens surten bé. Sortim al carrer i ens hi reconeixem. Ens agrada sortir als carrers de Barcelona, sigui per motius revindicatius, sigui per motius lúdics. La ciutat realça la gent que la trepitja.

La meva memòria aconsegueix arribar al 1977, quan el meu pare em va dur a rebre el President Tarradellas. D’això fa 35 anys. Des de llavors, he sortit al carrer, cofoi, tantes vegades! Els meus motius, com sempre, són personals, i aquestes alçades espero que ningú tingui ni la més mínima temptació d’interpretar-los, manipular-los o fer-se’ls seus. Que es calci el qui ho intenti. Voldrà dir que no ha entès res del que passa.

Un servidor també ha penjat diligentment cada any la bandera que onejà al balcó del seu avi el dia 14 d’abril de 1931, guardada en un calaix durant 40 anys i rescatada pels pares el 1975. Descolorida i rebregada, encara aguanta – sobretot perquè 40 dels seus 80 anys els va passar al fons de l’armari (convé no oblidar-ho, per cert).  Un servidor ha vist com dues majories parlamentàries i el poble sobirà ratificàven una llei orgànica i un grup de magistrats se la passàven pel forro. I vinga, al carrer.

Demà tornaré a fer el cor fort, però començo a flaquejar si tot és un foc d’encenalls un cop més. Un estat necessita tenir alguns acords bàsics tan transversals com la voluntat d’existir. Cal un model energètic tan autosuficient com sigui possible, un model d’organització territorial i una funció pública eficients. Cal tenir un peu al núvol –això vol dir tenir centres de dades a terra. Requerim un banc que recolzi un canvi significatiu dels nostres mercats recolzant la internacionalització de les petites i mitjanes empreses. Hem de deixar de desenvolupar projectes d’oportunitat per desenvolupar un model econòmic coherent. Cal tenir un model fiscal (tan si hi ha caixa, clau o cap de les dues). Cal vetllar per un model territorial que no parteix de zero. Cal seguir avançant cap a un model propi de gestió dels recursos naturals. Hem d’establir els límits sobre el que no estem disposats a renunciar en termes de cohesió social i solidaritat, més enllà de la conjuntura. Hem de vetllar per un model educatiu de primer nivell. Ens cal una regeneració democràtica amb llistes obertes i tolerància zero amb la corrupció i l’amiguisme.

I així unes quantes coses més. Que ja es poden fer. Certament amb recursos migrats i competències escasses, en un dels moments més difícils de la nostra història recent. Però que ens mostraran si certament som capaços de construir alguna cosa que valgui la pena ser viscuda. 

Per això cal prendre l’iniciativa. Calen governs valents i una societat decidida que actua en conseqüència amb el que exigeix. Cal establir un marc bàsic de consens i treballar-hi a fons.

En definitiva, plantejar desitjos està molt bé, però ja no n’hi ha prou. Cal treballar perquè tots aquests requisits passin « de facto» i després ja es veurà com es resol « de iuris ». Si ho fem al revés, la bandera de l’avi se’m desfarà a les mans.

Això requereix compromís, intel·ligència, sacrifici, consens de mínims i molta, molta feina. Fent quilòmetres no n’hi ha prou. Garlant pels descosits, ni que sigui de broma i fora de context, tampoc.  Només amb l'esperit, tampoc. Com a espectador, tampoc. Comptant amb els amics i prou, tampoc. 

El bosc, l'altra infraestructura

L'altra infraestructura

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 04/07/2012 00:00

Durant molt de temps els boscos valencians i catalans van veure la seva superfície sensiblement reduïda per la competència dels conreus. Tanmateix, en els darrers 45 anys, la superfície forestal s'ha incrementat en un 12,6% al País Valencià i en un 39% a Catalunya. No pas per mort de la seva migrada productivitat sinó per l'abandonament de conreus. S'ha desdibuixat l'estructura en mosaic de la matriu mediterrània i s'han generat continus arbrats. Altrament, l'extensió de la urbanització ha ampliat una nova interfície urbana-forestal, perillosíssima. El bosc mediterrani és piròfil. Els grans incendis són recurrents. L'últim annus horribilis va ser el 1994, amb 138.000 hectàrees cremades al País Valencià i 76.000 hectàrees calcinades a Catalunya. Des de llavors, les tasques de vigilància, així com la millora de les dotacions i l'organització de l'extinció, han permès contenir raonablement el foc. Abaixar la guàrdia no és una política sensata.

Però prevenir és millor que curar. Prevenir vol dir gestionar el que la Unió Europea anomena la infraestructura verda. També vol dir valoritzar els serveis ambientals que fan els boscos (biodiversitat, regulació hídrica, embornal de diòxid de carboni, lleure...) i fer una gestió sostenible que millori la rendibilitat i incorpori la producció energètica a partir de la biomassa. Vol dir penalitzar les imprudències a la vora del bosc. El resultat de la descurança és un desastre ecològic i econòmic de gran magnitud que trigarà dècades a reposar-se. Per acabar-ho d'adobar, els meteoròlegs ens diuen que les condicions climàtiques adverses van a més, no a menys. Més urgència.

En un país com Déu mana primer honoraríem els herois, bombers i voluntaris, que es juguen la vida per la terra i els conciutadans. Després obriríem un debat polític, professional i públic. En tercer lloc, atacaríem les causes canviant el model de gestió i de valorització de la infraestructura forestal. Finalment, depuraríem responsabilitats. Malauradament, nosaltres ens cenyim només a la brega política, tot esperant que, tal vegada, el nostre país aprengui a ploure. I així anar fent: més de 49.000 hectàrees cremades, de moment.

Cròniques de Rio+20

El repte d'una governança global per al medi ambient

FREDERIC XIMENO 

RIO DE JANEIRO (BRASIL) | Actualitzada el 18/06/2012 00:00

El repte d'una governança global per al medi ambient AFP

L'any 1972 a Estocolm, les Nacions Unides van establir que el dret a un medi ambient digne és un principi bàsic de l'organització. Es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). La crisi del petroli i una guerra freda, de la qual encara no se n'albirava el final, no van ajudar a impulsar els innovadors plantejaments d'aquella cimera. Però una colla de gent es va a posar a treballar, a rumiar, a recollir i a mostrar les evidències de la relació entre el medi ambient i la salut, l'economia, el desenvolupament i l'equitat.

L'any 1992 la segona Cimera de la Terra a Rio pren un caràcter ben diferent. El Mur de Berlín ha caigut, els Estats Units i la Unió Europea (UE) se senten forts. S'impulsa una carta de principis i se signen les convencions per fer front a tres problemes globals: el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació. S'intenta promoure un nou pla d'acció, l'Agenda 21, i es posa el focus en els boscos. No es concreta gaire, però s'inicien espais de treball i de mobilització de diners.

Estirant el fil de Rio, els governs locals, sobretot a Europa, endrecen les seves polítiques ambientals. La UE crea un extens corpus jurídic en la matèria. Una jove i ambiciosa ministra de Medi Ambient, Angela Merkel, impulsa el Protocol de Kyoto, insuficient però primer pas concertat internacionalment. Pel que fa a la biodiversitat, hem hagut d'esperar fins a l'any passat, però tenim el Protocol de Nagoya.

Els estats, a la defensiva

Som al 2012, el món ha canviat. Europa, motor de la incorporació del medi ambient a la lògica econòmica, és a l'UCI. Els Estats Units ja no veuen la seva supremacia com l'ordre natural de les coses. Els països emergents liderats per la Xina tenen expectatives que no volen veure condicionades. La globalització de l'economia ha posat els estats a la defensiva. Mentrestant, les organitzacions multilaterals (ONU, Banc Mundial, Comissió Europea...) impulsen un vincle més gran d'economia i medi ambient, i connecten amb un sector creixent de la societat civil (50.000 persones fem cap a Rio+20), governs locals i subestatals, empreses, sindicats... Una pinça que atrapa els estats, que tenen la potestat de decidir. Si en comptes d'economia verda, parléssim d'economia financera, ¿oi que els sonaria la situació?

A Rio+20 es proposen dos temes centrals: l'economia verda i una governança global per al medi ambient. També es posen altres qüestions ambientals sobre la taula: ocupació verda, accés universal a energia més eficient i més neta, ciutats sostenibles, seguretat alimentària, accés a l'aigua i gestió sostenible dels oceans.

Quaranta anys després, com és lògic, els matisos han aparegut. Hi ha un acord de mínims, però si no integrem la sostenibilitat en el model de desenvolupament no podrem eradicar la pobresa, i els riscos per a les generacions futures són excessius.

Ara, l'evolució de les qüestions ambientals en els últims 40 anys ha estat exponencial, estirant de les lletres petites.

Per això vinc a Rio a veure què passa. No està escrita, encara, la lletra petita. Davant la gran incertesa del futur immediat és poc intel·ligent no estar al corrent de les tendències a mitjà termini. Per bé que ara un mes ens sembla una eternitat, com diu el tango, vint anys no són res.

El consens infeliç

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 20/06/2012 00:00

El plenari previ a la conferència, en què es discutia el darrer document presentat per la presidència brasilera, va acabar amb consens. Era d'esperar. Un document tan generalista en què se cita a tothom i no obliga a res a ningú, és perfecte per als governs i un problema per als ciutadans. El gran canvi és l'ampliació del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), avui integrat per 53 països, al conjunt de països de l'ONU, i una promesa d'enfortir-lo, sense concretar. Per a la resta d'assumptes, un conjunt de principis generals. Veurem amb quin tarannà arriben els caps d'estat avui. Si no tenen gaires ganes de discutir, el plenari informal d'avui els ha posat les coses en safata. Signen aquest document i marxen. Veurem si algú ve amb una mica d'ambició. Això no s'ha acabat, però l'última carta no és un as, és un tres de trèvols.

Els altres decebuts de Rio+20

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 22/06/2012 00:00

Col·lectius d'indígenes Van organitzar actes crítics amb el poder polític.EFE

En altres circumstàncies, el segon dia de la Cimera de la Terra seria un dia de corredisses, reunions i negociacions d'últim moment. No ha estat així. Al pavelló exclusiu de les delegacions oficials, on el ministre Arias Cañete ens ha donat el seu punt de vista, no hi ha hagut presses. L'única data clara és el 2015, cal redefinir els Objectius del Mil·lenni i integrar-los amb altres de desenvolupament sostenible. Una oportunitat per posar xifres a la declaració genèrica de Rio+20. La gent ja hi treballa.

No ens equivoquem, una cimera sense acord era desitjada per molts que no són aquí o que hi són per defensar interessos particulars, per als quals l'equitat i la supervivència a llarg termini no tenen cap interès. Els que estan fent l'agost amb la prima de risc, movent capitals i vivint de subsidis obsolets. Han guanyat temps, però no han guanyat una batalla que tenen perduda.

Rio+20 permet seguir avançant en el camí emprès a Estocolm als anys 70. No saltem, però no retrocedim ni un pam. Victòria pírrica, certament, però no derrota. Altrament, el corrent profund a escala local, subnacional i social està consolidat, per això surten tantes vegades citats en la declaració. Avui, mentre els negociadors no tenen feina, el Consell Internacional de Governs Locals llança una iniciativa molt ambiciosa per impulsar les ciutats resilients i eficients. Ho ha fet també el C-40, una associació de grans ciutats presidida per l'alcalde de Nova York. Els partenariats público-privats exploren vies per desenvolupar projectes, els governs subnacionals acorden actuacions amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Em plau constatar que Barcelona i Catalunya segueixen sent membres actius d'aquestes iniciatives, mantenint una línia d'acció de país.

El president de Corea del Sud deia en el plenari que ja li estava bé l'acord, però que el seu país havia decidit que el model de desenvolupament es basava en l'economia verda i de baixes emissions de carboni. I que els està anant molt bé. Els que surtin de Rio pensant que sortirem de la crisi amb més totxo es tornen a equivocar. Molts dels que han signat l'acord de mínims de Rio+20 estan disposats a anar més enllà. La Unió Europea n'és un. Ara que demanem més Europa, no mirem només com van les finances, i vegem com ens alineem amb les polítiques de creixement, que són verdes. A qui decep més aquesta perspectiva?

El futur que construirem després de Rio+20

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 23/06/2012 00:00

La secretària d'Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, al ple de Rio+20. ANTONIO SCORZA / AFP

La declaració de Rio+20, El futur que volem , és oficial. Els líders mundials, en tres dies, no han tocat ni una coma de l'esborrany aprovat dimarts passat. Són 283 paràgrafs en què surt 147 vegades el verb reconèixer , 49encoratjar , 35 urgir i 33 entendre . Per sort, també es fa servir 59 vegades el verb reafirmar (res del que està en marxa s'atura, només faltaria). L'acció de comprometre's ja és més escadussera, 24 ocasions. I resoldre , el que s'entén per prendre decisions, 16 vegades.

Són pocs compromisos atesa la situació crítica de molts vectors ambientals, la necessitat urgent d'eradicar la pobresa, la iniquitat de gènere, la creixent crisi d'accés als recursos, o les externalitats ambientals del model energètic i de consum. Una nova mostra de la falta de lideratge dels estats. La fotografia de Copenhaguen (mai feta pública, em sembla) i la de Rio+20 esdevindran un excel·lent recordatori dels rostres dels que van ser incapaços d'assumir els reptes del segle, els que afecten la salut, la supervivència i la dignitat.

En tres dies, el G-20 ha debatut i acordat accions precises i finançament garantit per als bancs. A Rio, on es parlava de persones, els caps d'estat ni s'han dignat a seure per parlar-ne. Una desconnexió definitiva amb els pobles que representen. La declaració de Rio+20 deixa només una lletra petita realment interessant per estirar: la definició per al 2015 d'objectius específics de desenvolupament sostenible que, amb la revisió dels Objectius del Mil·lenni, hauran de ser aprovats per la 67a Assemblea General.

A la trobada oberta del consell executiu de les Nacions Unides, amb tots els secretaris executius i directors d'agències i programes, inclòs el director del lleument reforçat Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), estan molt convençuts d'estirar aquest fil. Les ONG han anunciat que plantejaran objectius ambiciosos i mobilitzacions. Els governs locals i subestatals ho faran treballant en xarxa. Les empreses també veuen que això no va, perquè els seus clients són els ciutadans. S'han organitzat i es veuen reconegudes al document, així com la idea d'una economia verda equitativa i sostenible. Rio+20 no és una oportunitat perduda per a la sostenibilitat (altrament inevitable, com va dir Hillary Clinton) sinó per a aquest líders. O ens representen i prenen les regnes, en base a les evidències tecnocientífiques i les necessitats de les majories, o que s'apartin. A Rio+20 hi he trobat, fora del ple, més determinació que decepció.

EuroDelta (Diari Ara 18/03/2012)

Eurodelta

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 18/03/2012 00:00

Fa uns dies vaig sentir amb perplexitat com una breu descripció del projecte Eurovegas en un informatiu televisiu concloïa així: "un projecte previst en aquests terrenys propers a l'aeroport", mentre mostrava imatges agràries indeterminades. Ens semblaria del tot absurd, fora de lloc i d'una gran manca de coneixement si algú fes referència, posem per cas, a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona com "aquell edifici a la vora d'un temple religiós grandot". Sortiria a l' APM ? Segur. Per contra, menystenir un àmbit estratègic de primer ordre és peccata minuta , o ni això.

El delta del Llobregat no és qualsevol cosa. Ha estat un servidor fidel durant segles per proveir la ciutat d'aigua i aliments, per a la industrialització, per a la conservació d'espais oberts a la vora de la densa àrea metropolitana de Barcelona.

Els serveis ambientals que forneix a una de les principals conurbacions urbanes d'Europa són fonamentals. El més evident, l'aigua. La conca del Llobregat rep, de mitjana, uns 3.200 hm³/any en forma de precipitació. El cabal de la desembocadura del riu es de 530 hm³/any. Ja es veu que la conca, sobretot els àmbits fluvials, són una esponja. Una part significativa de l'aigua infiltrada s'acumula a l'aqüífer del delta, un reservori subterrani de 100 hm³. Hi ha 700 pous en funcionament que extreuen uns 50 hm³/any, que serveixen sobretot per fornir d'aigua la indústria i el consum urbà.

La sobreexplotació, l'abocament de residus i el creixement periurbà l'havien posat al caire de l'abisme. Durant els darrers vint-i-cinc anys els industrials, els pagesos, les administracions públiques i els proveïdors d'aigua han treballat coordinadament i pacientment. Racionalitzant l'explotació, contenint l'avanç de la falca salina, creant el Parc Agrari, conservant els retalls dels espais naturals, recuperant el front litoral. Seny i inversió en un espai de valor estratègic incalculable en un entorn mediterrani.

De les 90.000 ha de la plana deltaica en restaven unes 4.300 de terres llaurades l'any 1962, un 5% del total. El Pla General Metropolità proposava normativament la preservació d'un 3%. Les ampliacions del port i l'aeroport i altres modificacions del pla des dels anys 80 fins avui, han fet que restin menys de 1.800 ha de terres llaurades, un 2% del total. La resta, espais ocupats pel teixit urbà i industrial del Baix Llobregat i els dos principals equipaments de connexió de Catalunya amb el món per aire i per mar.

En 100 anys hem reblit un territori estratègic. ¿No serem capaços ni de mantenir una minimíssima part de terres fèrtils i productives que forneixen Mercabarna i MercaVallès de productes d'horta de proximitat? Ara que, com que només són "uns terrenys propers a l'aeroport"... Insòlit.

Captar inversions internacionals per a Catalunya és crucial en aquest moment. Ara bé, sorprèn que optem per les estratègies del sud en comptes de les del nord. ¿Que no n'hem tingut prou? Potser que ens situéssim al mercat internacional amb un projecte de país sòlid i atractiu per a la innovació, que millorés la nostra resiliència ambiental i econòmica. Ara, entenc que no serà possible sense un canvi cultural profund que ens porti a valorar el nostre capital agronatural, els serveis ecosistèmics i la urgència d'un canvi de paradigma productiu.

Si tinguéssim clar que tenim un Eurodelta de primer nivell, del qual hem tret més suc del que ens corresponia, potser a ningú se li acudiria plantejar la transformació del darrer reducte agrari del Baix Llobregat, que ens hem polit en un parell de generacions.

Potser també caldrà que algun dia tots aquells ciutadans, professionals, empresaris, administradors públics i polítics que fa vint-i-cinc anys que treballen per recuperar i racionalitzar aquest àmbit -i d'altres- amb voluntat projectativa, amb tensions i diferències, però amb una línia comuna, obrin la boca per exigir un projecte de país compartit i sostenible en el temps.

Los otros decepcionados de #RioMas20

(traducción al castellano de mi articulo de hoy en el Diari Ara (original en catalán aquí)

En otras circunstancias, el segundo día de la Cumbre de la Tierra sería un día de carreras, reuniones y negociaciones de último momento. No ha sido así. En el pabellón exclusivo de las delegaciones oficiales, donde el ministro Arias Cañete nos ha dado su punto de vista, no ha habido prisas. La única fecha clara es el 2015, es necesario redefinir los Objetivos del Milenio e integrarlos con otros nuevos de desarrollo sostenible. Una oportunidad para poner cifras a la declaración genérica de Río +20. La gente ya está trabajando en ello.No nos equivoquemos, una cumbre sin acuerdo era deseada por muchos que no están aquí o que están para defender intereses particulares, para los que la equidad y la supervivencia a largo plazo no tienen ningún interés. Los que están haciendo el agosto con la prima de riesgo, moviendo capitales y viviendo de subsidios obsoletos. Han ganado tiempo, pero no han ganado una batalla que tienen perdida.Río +20 permite seguir avanzando en el camino emprendido en Estocolmo en los años 70. No saltamos, pero no retrocedemos ni un palmo. Victoria pírrica, ciertamente, pero no derrota. Por otra parte, la corriente profunda a escala local, subnacional y social está consolidada, por eso salen tantas veces citados en la declaración. Hoy, mientras los negociadores no tienen trabajo, el Consejo Internacional de Gobiernos Locales lanza una iniciativa muy ambiciosa para impulsar las ciudades resilientes y eficientes. Lo ha hecho también el C-40, una asociación de grandes ciudades presidida por el alcalde de Nueva York. Los partenariados público-privados exploran vías para desarrollar proyectos, los gobiernos subnacionales acuerdan actuaciones con el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA). Me complace constatar que Barcelona y Cataluña siguen siendo miembros activos de estas iniciativas, manteniendo una línea de acción de país.El presidente de Corea del Sur decía en el plenario que ya le estaba bien el acuerdo, pero que su país había decidido que el modelo de desarrollo se basaba en la economía verde y de bajas emisiones de carbono. Y que les está yendo muy bien. Los que salgan de Río pensando que saldremos de la crisis con más ladrillo se vuelven a equivocar. Muchos de los que han firmado el acuerdo de mínimos de Río +20 están dispuestos a ir más allá. La Unión Europea es uno. Ahora que pedimos más Europa, no miremos sólo como van las finanzas, y veamos cómo nos alineamos con las políticas de crecimiento, que son verdes. ¿A quién decepciona más esta perspectiva?

Rio Mes 20. Tot esperant Godot

Ha començat la Cimera de Rio+20. Més de cent caps d'Estat i el peix està tot venut. La proposta de la presidència brasilera, que no estava disposada a deixar assumptes sense lligar i jugar-se un resultat incert sense acords, ha fet fortuna. El document és un bon informe tècnic que resumeix els principis bàsics del desenvolupament sostenible. Recull les sensibilitats dels diferents grups de la societat civil i reconeix la funció fonamental de governs locals i subnacionals. Està bé que tothom s'hi senti ben representat i que s'apunti un llenguatge comú. També la definició d'economia verda es precisa i es matisa. Si aquest document fos en un altre context, seria bo.

Ara, com a declaració per a reimpulsar i intensificar les polítiques de desenvolupament sostenible és molt, molt feble. És cert que és costum a les grans cites de Nacions Unides, deixar la feina per després. Pero els documents de Rio fa 20 anys, a més dels grans principis orientadors, també es van signar convencions per poder treballar després. Aquí no. La ampliació de funcions de l'ECOSOC (el Consell Económic i Social, germà pobre del Consell de Seguretat) és interessant, segons com es faci. El reforç del PNUMA bé, pero segons com es financii. La definició d'Objectius de Desenvolupament Sostenible conjuntament amb els Objectius del Milenni, va. Pero al costat, s'acorda que cada estat pot fixar les seves línes d'acció i que els estats no prenguin mesures unilaterals. El sistema de Nacions Unides es blinda, pero no se sap ben bé per a fer què.

Ara, després de viure d'aprop el desenllaç de Copenhague, on em va semblar imprudent deixar un document tan obert perquè en un parell de dies, els caps d'estat tanquéssiu un acord, avui també em sembla imprudent deixar un document tancat on només han d'estampar-hi la signatura. Necessitarien mitja hora, o es podria fer per internet.

Ara per ara, si no canvia res com sembla, la ciutadania mundial està fent de Vladimr i Estragon, preguntant si vindrà Godot a 100 Pozzos assegurant que "avui no, però demà segur que sí'. Si no l'heu llegida o vista, arribeu-vos a aquesta tragicomedia de Beckett. Pur teatre de l'absurd. Com és absurd una trobada de caps d'estat de tres dies per no debatre res.

Com escribia dilluns al Diari Ara, probablement són els signes dels temps. El món potencialment multipolar es vigila d'aprop i ningú vol tenir condicionants. El problema és que vivim en un entorn biofísic que mostra signes d'esgotament. Ja no es tracta d'una visió postmaterialista o romàntica d'aquells que ja han assolit un bon nivell raonable de desenvolupament. Ja no. Es tracta de recursos sobrexplotats i externalitats negatives a gran escala que posen en risc a tots i cadascun de nosaltres. Sembla, pero, que triomfa el campi qui pugui.

Sort que ja hi ha gent que ha tornat cap a casa a seguir treballant a teixir aliances, oi Llorenç? Certament no és un èxit, pero els resultats de Rio només fan que esperonar-nos per seguir treballant, sabent que la paràlisi i el bloqueig dels estats i, sobretot, del lideratge internacional no ens fa retrocedir. A Rio+20 no hi ha retrocés, aquest és l'èxit? Potser l'èxit rau en les aliances construïdes i en la gent que, amb no res a les mans, es posarà ja està treballant. N'hi ha molts aquí a Rio. Més a casa seva.

Una llei de canvi climàtic catalana. Molta feina per al segon tram de la legislatura!

Estic satisfet. L’HC Recoder ha comunicat en roda de premsa aquest matí que està preparant una llei de canvi climàtic per Catalunya. És l’evolució lògica i sensata dels processos iniciats al 2004 en el sector del mercat de drets d’emissions i el 2006 amb la creació de l’Oficina de Canvi Climàtic, la Comissió Interdepartamental i el Pla Marc de Mitigació i el Programa d’Acords Voluntaris. Molt bé. Seguir aquesta línia d’acció és una decisió lògica i sensata que honora al HC Recoder, que reconeix la feina feta i que l’ha continuada reimpulsant els acords voluntaris i amb el nou pla d’energia i canvi climàtic 2013-2020 (per bé que només parla del sector energètic que és el 70% de la feina, caldrà complementar-la amb els altres sectors) i el recent esborrany d’estratègia catalana d'adaptació canvi climàtic. També estic satisfet perquè l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic treballa a ple rendiment i el SMC ha aprofundit la regionalització d’escenaris climàtics, molt necessari.

Els objectius de la llei són plenament compartibles:

a)      Aclarir i fer més sòlid el marc competencial

b)      Establir nivells de referència propis per analitzar els esforços del país

c)      Coordinació amb el món local (que està treballant en l’àmbit del Pacte d’Alcaldes en silenci, però amb decisió)

d)      Reforçar el posicionament internacional de Catalunya (membre del Climate Group i co-presidència de la Xarxa de Governs Regionals pel Desenvolupament Sostenible des de 2009/10)

e)      Introducció d’incentius per facilitar actuacions de mitigació i adaptació

f)        Coordinació intersectorial

g)      Reforç del vincle entre mitigació i adaptació

He fet una consulta d’emergència per twitter i @carlescampuzano, @AlfredBosch i @HerreraJoan estan d’acord en promoure la llei al Parlament i @JTerradas diu que concertant objectius a una segona Convenció de Canvi Climàtic, se’n pot parlar.

Cal tenir en consideració que una llei s’aprova al Parlament. El Govern la impulsa, però aquest govern no té majoria al Parlament i l’haurà de bastir. Sembla que pot trobar suports ferms, però haurà de treballar per arribar a acords. Espero que també els tingui provinents de la societat civil. Amb mi ja s’hi pot comptar, si anem de debò.

L’Antonio Cerrillo (@acerrillo3) parla en el seu article d’urgència sobre un “repte” al govern espanyol en impulsar una llei catalana. Més aviat em sembla que l’HC Recoder repta a la seva coalició –que mai ha parlat d’una llei de canvi climàtic, ni en el programa electoral ni fora. Benvinguda sigui, espero que guanyi aquest pols, el país ho necessita.

Per fi ens posariem en línia amb Escòcia, Quebec, Califòrnia, Alemanya, Gran Bretanya, França... que ja tenen lleis pròpies i específiques. Una gran notícia i un magnífic senyal al mercat.

Tanmateix, una prevenció, que espero que s’esvaneixi els propers mesos. La llei no està feta ni pensada, s’inicien els treballs al 2012 per a tenir-la “en aquesta legislatura”. Ui! No perdem el temps, que la legislatura no sabem quan durarà. Queda poc temps per aprovar i posar en marca un Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de 800 planes sense prioritats –cosa que suggeria de fer el Sr. Bjorn Stigson (ex President del World Business Council for Sustainable Development, nou membre del CADS a preguntes de @XavierBosch a l’Agora), una estratègia d’adaptació al canvi climàtic que ara es comença a discutir, i una estratègia d’economia verda que es presenta al darrer i número de la revista Medi Ambient i Tecnologia i que encara no hem vist públicament. Molta feina a fer –i tota molt necessària. Que no sigui un bluff, si us plau, no ens el podem permetre.

Retallades Eficients (Diaria Ara 01/06/20012)

Retallades eficients

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 01/06/2012 00:00

Retallades eficients XAVIER BERTRAL

La Universitat Rovira i Virgili ha estalviat 500.000 euros el 2011 amb mesures d'estalvi i eficiència energètica. Aquest estalvi ha permès contenir l'efecte de la retallada d'ingressos sobre el personal.

Discretament, sense escarafalls, la racionalització d'espais i dels consums energètics ha contingut la destrucció de llocs de treball i ha permès que resisteixi millor l'activitat docent i de recerca, raó de ser d'una universitat. Algunes de les mesures són tan revolucionàries i complexes com ara tancar vint dies del mes d'agost, o ajustar la temperatura de consigna a 26 graus del juny al setembre, o desconnectar els aires condicionats/calefacció del maig a l'octubre, o acudir a la subhasta diària d'electricitat. S'han estalviat 3,1 GWh, és a dir 392.000 euros, més dels previstos en el pla d'actuació econòmica. Ves per on.

Entretinguts amb primes de risc i actius bancaris tòxics ens hem instal·lat en una espiral d'inoperància que no ens porta enlloc. Ja hem superat de manera insuportable el límit de la destrucció de llocs de treball. Hem abordat la via de la reducció de salaris -no sé si racionalment i justament distribuïda-, i ho estem fent. Hem contingut la inversió i la contractació pública dràsticament. I seguim en recessió. Ja fa temps que hauríem d'haver abordat altres camins, i ara ja comença a ser incomprensible no fer-ho.

Els estalvis en eficiència energètica de la URV poden semblar poc al costat de la nova retallada anunciada de 1.500 milions d'euros. Però si faig notar que a Catalunya hi ha 3.554 equipaments culturals i 35.000 espais esportius, o que de tots els edificis de la Generalitat n'hi ha 300 amb un alt consum energètic, potser queda més clar que no estic parlant de la xocolata del lloro. Necessitem 3.000 actuacions com la de la universitat tarragonina. Amb un 10% dels equipaments que he citat, que no són tots els que hi ha, en tindríem prou.

Això sí, cal convocar nombrosíssimes voluntats i afrontar l'eficiència com a política central i concertada de país. Els britànics tenen un ministeri de l'Energia. A França, un ministeri d'Ecologia, que acaba de recuperar les competències sobre energia. Els alemanys compten amb una secretaria d'estat d'Energia dins el ministeri de Medi Ambient. Certament, el nom no fa la cosa, però només cal observar les polítiques i les inversions que estan abordant en aquesta línia aquests i altres països nord-europeus per fer-nos pujar els colors.

Si estenem les oportunitats de l'eficiència dels edificis públics als edificis privats, les oportunitats s'incrementen exponencialment. I no cal dir si ho prenem com un dels eixos centrals de les polítiques de mobilitat. Amb mesures ben senzilles com la intensificació de la implantació d'autobusos exprés faríem estalvis significatius en el transport.

Per a sorpresa d'alguns, a més, el sector empresarial i d'innovació en aquest àmbit és robust a Catalunya. Només cal fer un cop d'ull a les empreses i centres de recerca del Clúster de l'Eficiència Energètica de Catalunya.

Fa uns dies, el govern va posar a exposició pública el nou Pla de l'Energia i el Canvi Climàtic (PECAC) 2012-2020. M'agradaria parlar dels continguts, però encara m'estic llegint les 800 planes del pla i l'informe de sostenibilitat ambiental. Puc parlar, això sí, de com ha passat de desapercebut. Tenim encara uns trenta dies per dir-hi la nostra, ens convé fer-ho. Ens urgeix fer-ho.

És una evidència que hem d'estar ocupats i preocupats pel deute públic, el deute privat i la falta de crèdit, sobre els quals tenim instruments limitats d'intervenció. Aquesta preocupació, però, no ens pot distreure de l'obligació de trobar camins per a la recuperació sobre els quals tenim tots les eines a les nostres mans. És capital centrar el debat social i polític en l'eficiència. No només l'eficiència energètica, també l'organitzativa. Prenguem decisions sobre l'organització municipal, també. O sobre la millora de l'eficàcia dels serveis públics.

Que consti que no és una demanda només als nostres dirigents polítics, és una exigència que cal aplicar a tota la societat catalana. Si no plantegem alternatives viables -o no les difonem als mitjans- sembla que la solució de la recessió només sigui cosa de la senyora Merkel. I això potser tranquil·litza consciències i apaivaga la necessitat de rendiment de comptes, però és del tot fals. Per sort, hi ha gent treballant, molta. El cas de la URV no és una experiència aïllada. Només ens cal fixar-nos-hi, definir objectius ambiciosos i copiar les bones iniciatives. Fem més amb menys, sí: amb menys energia i menys consum, no amb menys qualitat.

Desobediència civil i persistència

Quan estic deprimit m’animo rellegint H.D. Thoureau. Si, mira, d’altres veuen un partit del Barça, a mi se’m passen el mals així, cadascú té les seves dèries. H.D. Thoureau va dir coses tan sensates i sàvies que anarquistes, liberals i ecologistes se’l disputen com a inspirador seminal de les seves respectives ideologies i, tot i així, ha acabat formant part del panteó d’herois nordamericans -l'únic sense fusell, em penso. La seva obra iniciàtica  Walden hauria de ser lectura obligada a les escoles, però vol temps. En canvi, una lectura energitzant i ràpida molt recomanable és Civil desobedience inspiradora de Gandhi i Luther King.

La desobediència civil, sigui col·lectiva sigui individual, és una reacció absolutament legítima. Com diu Thoreau i el parafrasejà Gandhi, quan una llei és injusta és lícit incomplir-la. Ara, s’ha d’estar disposat –i preparat- per assumir-ne les conseqüències.

La desobediència civil no violenta és un instrument immillorable per fer front a les injustícies i els mals governs. Però si s’observa què han fet els homes i dones inspirats per Thoureau, ja es veu que cal tenir present tres condicions mínimes perquè sigui efectiva:

a) Ha de ser inspirada per un objectiu de llarg abast definit al principi com a únic destí possible i cal plantejar accions directes sobre aspectes molt concrets, comprensibles i compartibles per la majoria –activament o passivament.

b) Cal sumar un número suficient de persones amb diferent grau d’implicació. No cal que sigui una majoria, però si fornir de musculatura quantitativa mínima i un grup petit de persones disposades a tot;

c) Està totalment vinculada a la persistència pacient.

Si falla algun d’aquests tres punts, és foc d’encenalls. Un més.

Objectiu a llarg termini i acció sobre una qüestió concreta

Els dos moviments civils de resistència activa no violenta més exitosos es remunten la primera meitat del segle XX. El més sonat, per descomptat, és el procés d’independència de l’Índia. L’objectiu era un: la independència. Una de les accions seminals: la Marxa de la Sal. Quan Gandhi va decidir impulsar-la, els capitosts del moviment ho van trobar una bajanada. Gandhi pensava que un element d’ús quotidià podia tenir més ressò a totes les classes socials que una demanda abstracta de més drets polítics. Altrament, el monopoli britànic sobre el comerç de la sal era una qüestió tan evident d’abús colonial que afectava a tots els ciutadans i no oferia matisos.

El segon procés, prou conegut, és la lluita dels drets civils de la comunitat afroamericana als Estats Units. Pretén abolir la discriminació racial com a horitzó i comença amb una campanya de boicot contra la segregació als autobusos d’una companyia denunciada per Rosa Parks. 

Més modestes, però interessants d’analitzar, dues experiències recents de resistència civil a Catalunya, que també tenen objectius a llarg termini –antimilitarisme, l’un i accés als recursos bàsics, l’altre- i se centren en un aspecte ben concret: l’abolició del servei militar als ’80, i la racionalització del rebut de l’aigua als ´90 a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sumar adhesions amb diferents graus d’implicació

La Marxa de la Sal, el 1930, va aplegar 100.000 indis. Molts d’altres van donar suport comerciant amb el producte prohibit. 80.000 persones, incloent Gandhi, van anar a la presó. No molta gent, tenint en compte que la població índia devia ser d’uns 600 milions de persones llavors. Però suficient per obtenir ressò i adhesió.

El primer moviment per acabar amb la segregació als autobusos va aplegar unes 17.000 persones, deu anys després, la Marxa de Washington pels drets civils promoguda per Martin Luther King va aplegar 400.000 persones.

La campanya per l’abolició del servei militar a Espanya va esclatar definitivament amb la insubmissió de 57 persones alhora,  fins arribar a la declaració de 20.000 objectors de consciència que vam col·lapsar el sistema. Al 1991 hi havia 4.000 insubmisos, 300 a la presó.

La “guerra de l’aigua” metropolitana va arribar a implicar 196 associacions de veïns,  va aplegar 80.000 famílies, 8.000 de les quals van exercir la insubmissió fiscal la qual, tot i que la nova llei de l’aigua que va aprovar el Parlament va preveure mesures específiques per atenuar-ne els efectes, van haver de retornar part del deute acumulat.

No cal molta gent, però si la gent suficient. I un grup amb voluntat d’assumir les conseqüències, normalment no gaire agradables, fins al final. També cal organització en xarxa – espais, advocats, diners, suport tècnic...- i que ningú s’apropiï de la lluita, que és civil.

Persistència fiable

L’assumpció de la resistència civil com a estratègia política a la Índia, va començar a l’any 1921. La Marxa de la Sal va arribar a Dondi, a la costa, el 1930. La independència de l'Índia es va proclamar el 1947. Vint-i-cinc anys de persistència.

La campanya de boicot a la Montgomery Bus Company per la segregació va començar el 1952, la marxa de Washington va tenir lloc el 1963. La “Civil Rights Act” es va aprovar al Congrés americà, el 1964. Dotze anys després.

Pepe Beúnza, veí de Caldes de Montbui, va ser el primer insubmmís l’any 1971. El Moviment d’Objecció de Consciència es funda el 1977. L’acte d’insubmmissió col·lectiva és el 1989. L’abolició del servei militar obligatori, el 2000. Onze anys després de l’acció col·lectiva.

La presentació de 12 punts a resoldre i la negativa a pagar els impostos del rebut de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va ser al 1992. El rebut es va modificar i es va promulgar una nova llei de l’aigua entre el 2000 i el 2002. Deu anys.

La resistència passiva és una qüestió de determinació i persistència en el temps. Calen objectius a llarg termini i paciència.

#novullpagar

La campanya d’insubmissió al pagament dels peatges acompleix només mitja condició de les tres per esdevenir un autèntic procés de resistència civil: és una qüestió molt concreta que genera adhesió. Em temo, però, que només això. La finalitat de l’acció és l’acció en ella mateixa. No té objectius a llarg termini més enllà de deixar de pagar.  

Altrament, és ben fàcil de contrarrestar, perquè el greuge és l’absència de peatges a d’altres llocs, no pas l’existència de peatges a Catalunya. Personalment, em semblen un instrument interessant, que caldria utilitzar i gestionar millor per fer-lo més justos, incorporant objectius socials, ambientals i de millor funcionament del servei, així com pel finançament de mitjans de transport col·lectius. Però això ja son figues d’un altre paner. En tot cas, no vull pagar per no pagar... no és un objectiu a llarg termini. Ni es veu una voluntat de persistència a proba de bombes, no.

Front de resistència civil

Les condicions socials i polítiques per la insubmissió hi són. Ara, això si, cal molta generositat per compartir un objectiu prou ampli per a poder obtenir suport des de perspectives i orientacions diverses. Mentre l’objectiu sigui arribar un dia a ser Trending Tòpic al Twitter o penjar un vídeo xulo al You Tube, no anem enlloc. I alguns ja comencem a estar igual de farts que ens prenguin el pèl com de tirar la pòlvora en salves i batre l’empedrat. –ai, perdo #batrelempedrat.

Tal com estem, potser si que té sentit simplement la resistència mateixa. només per recordar que la ciutadania és el subjecte de la política i l’economia, no pas un espectador passiu que tria administradors que ja no fan el que pensen –ni acompleixen els principis bàsics i els programes que presenten a les eleccions- Per recordar que el subjecte de la democràcia és la ciutadania. Però només si estéssim disposats a més i a sumar esforços per tocar os.

Enllaços

Wikipedia, March Salt March, Gandhi

Wikipedia, African-American Civil Rights Movement (1952-1968)

Article d’Enric Prat sobre el moviment per la pau a Catalunya    i una crònica històrica del procés per l'abolició del servei militar obligatori a Espanya del MOC-Sevilla

Crònica de la Guerra de l’Aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona d’Eva Morera i Helena Perxacs

La culpa és de l'elefant (Diari Ara 15/04/2012)

foto: F.Ximeno, Karnataka

La culpa és de l'elefant

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 15/04/2012 00:00

En l'escena internacional han aparegut un grup de països anomenat BRICS, format pel Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica. Són les economies emergents que creixen a un ritme de més del 10% anual. Tenen reptes excepcionals per promoure la millora de les condicions de vida del 42% de la població mundial, 2.900 milions de persones. Han decidit deixar de ser la majoria silenciosa, volen tenir veu i influir en l'evolució dels afers mundials.

Acabo de fer una estada en un d'aquests països, l'Índia, la democràcia més gran del món. Un país complex de 28 estats i 7 territoris units, amb 22 llengües oficials (amb tres alfabets diferents i cap llengua comuna a tot el país). Ha estat interessant comprovar com a Bangalore (estat de Karnataka, llengües oficials el canarès i l'anglès) la recerca i la innovació són un motor fonamental per a l'impuls del desenvolupament. Universitats i instituts públics en àmbits com l'enginyeria aeroespacial, l'agricultura, la física dels materials, les matemàtiques i, per descomptat, la informàtica conviuen i col·laboren amb centres privats. Es capta talent amb beques ben dotades de cinc anys de duració i condicionades a abandonar el centre públic per emprendre projectes professionals aplicats. Centres d'innovació locals d'empreses trans- nacionals índies com Tata o americanes com Microsoft i Intel es barallen per captar aquests joves formats i emprenedors.

A Bangalore, amb un trànsit infernal i amb profundes diferències socioeconòmiques, hi queda moltíssima feina per fer, però se n'està fent molta. Una puixant, culta i meritocràtica classe mitjana conjuminada amb una estratègia de govern decidida a fer de la ciutat un centre mundial de la informàtica ha permès captar inversions internacionals i locals. Es respiren aires de progrés i il·lusió en el futur. Un model de desenvolupament que també genera disfuncions ambientals.

Ens convé a tots que la Cimera de Rio+20 arribi a algun consens. El 42% de la població mundial avança llançada cap a la millora de la seva perspectiva vital i la capacitat de càrrega del planeta és la que és. Occident haurà d'escoltar i haurà d'assumir responsabilitats o els nostres fills -els de tots- ho tenen magre.

Nosaltres formem part d'un altre grup força menys selecte de països, el PIGS, format per Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. Amb una perspectiva ben diferent. Després de confondre desenvolupament econòmic amb malbaratament de recursos i talents, ara confonem economia amb tresoreria. És evident que amb la caixa buida i un 20% d'atur cal parar-hi atenció. Ara, per tirar endavant cal confiança, instint de superació i un projecte de país que vagi més enllà de la reclamació de la clau d'una caixa buida.

Les reformes que necessitem són les que permetin impulsar la creació i la innovació. Hem d'abandonar l'oportunisme acrític com a eix del progrés. Cal que acordem un projecte col·lectiu del model de país que volem i sabem construir, més enllà de declaracions i símbols: un territori resilient, eficient, inclusiu i transformador que sigui referència per importar inversions i exportar coneixement i producció. Cal prioritzar sectors d'innovació i forçar la pèrdua d'influència de lobis immobilistes.

Rohan Arthur és fundador i director de la Nature  Conservation Foundation, que està dedicada a la recerca aplicada per a la conservació de la natura atenent a les relacions i els conflictes amb les persones. Fa poc em deia: "A l'Índia, quan un elefant trepitja una persona, la culpa és de l'elefant". Nosaltres, per decidir-ho, esperaríem a veure quin funcionari va autoritzar-ne el pas, què diu el polític responsable, els mitjans de comunicació oferirien les versions dels veïns que passaven per allà i farien una enquesta. Finalment conclouríem que tot depèn de com es miri. Necessitem una societat civil forta, col·laborativa i que forci a prendre un rumb, si pot ser, sostenibilista. No poden orientar el nostre futur ni el tresorer ni l'especulador.