Aclarida la posició dels partits polítics en
relació al dret a decidir, no podem renunciar a reclamar-los audàcia per plantejar reformes radicals, valentia dels mitjans per
difondre-les i voluntat dels professionals i la societat civil per fer
propostes, per abordar les reformes imprescindibles (i que es poden començar
avui) per a fer viable un eventual estat propi i fer front a la crisi.
La meva tesi és que ens fallen els
instruments per fer front a crisi financera, les
exigències de la UE i la necessitat urgent de generar ocupació i és urgentíssim repensar-los i reformar-los, en comptes d'apedaçar-los. Renunciar
a legislar i governar els propers quatre anys seria molt reduccionista i absurd: escollim un Parlament
que escollirà un President que escollirà un govern. Que treballin per la consulta
mentre impulsen reformes instrumentals. Si no, la recuperació econòmica no serà
possible i l’estat propi no aixecarà cap.
Els instruments que cal reformar de manera
urgent i immediata, des del meu punt de vista:
1.
La reforma energètica
No podem seguir tenint una dependència energètica del
94%, una intensitat energètica (KWh necessari per produir un euro) pitjor que
la mitjana europea i no reduir intensament les nostres emissions de gasos amb
efecte d’efecte hivernacle. Les centrals nuclears catalanes estan al límit de
la seva vida útil. La congelació de les primes a les renovables i el retard
sobre la regulació de l’autoconsum fan inviables el Pla de l’Energia i el Canvi
Climàtic acabat d’aprovar si no es dissenya una política pròpia. La
rehabilitació energètica d’edificis, a més d’un mandat de la UE, és un àmbit
per a l’estalvi i l’ocupació urgentíssim. La manca de finançament en aquest
camp és crític. Resoldre l’impuls de les empreses de serveis energètics, un
banc d’inversions (públic?), un model propi de remuneració de les renovables i
un pacte territorial per a la seva implantació ambientalment responsable són
imprescindibles. Després de la crisi
financera vindrà la crisi de preus de l’energia, ni al 2028 aixecarem cap si no
abordem aquesta reforma.
2.
La reforma de la funció pública
L’administració pública catalana nascuda, com
reconeixia l’ex-president Pujol, com a un clon de l’administració espanyola
decimonònica ja no serveix per al segle XXI. Mantenir la mateixa estructura i
funció retallant sous i prestacions o provant de posar pegats no és cap solució
raonable. Més enllà del llibre blanc, cal una revolució. Una administració
relacional, digital, menys burocràcia amb més control eficient (reduir la
burocràcia sense incrementar el control i el cumpliment és un suicidi). Millor
organitzada, més confiada i més generadora de confiança, més eficient, més
evaluada en relació als resultats (serveis als ciutadans i cumpliment de la
legalitat), més transparent.
3.
La reforma de l’administració del territori
Com
tots els socis europeus, cal reformular l’organització territorial. Podem
seguir tenint 900 centres d’afirmació de pertinença local però no 900 centres
executius. L’informe Roca de fa 10 anys ja està obsolet. Cal una revolució per
quedar en 100 municipalies fortes que donin força a la governança i a la
territorialització racional dels serveis públics i l’ordenació i el control del
territori.
4.
La reforma fiscal: ambiental i per afavorir l’economia
productiva
Ens calen més ingressos per garantir els serveis
públics, però no podem expremer l’IRPF i l’IVA fin a la fi dels temps. Cal una
reforma radical dels subjectes impositius. Gravar el treball i el consum com a
úniques fonts d’ingrés és una perspectiva del segle XX. Cal generar una nova lògica
fiscal vinculada als principis de “qui contamina, paga” (i si contamina massa,
no pot operar), i el principi de “qui participa poc en l’economia productiva,
paga molt” (i si participa massa poc, no juga). Per exemple, molt bé l’impuls
de la taxa Tobin per part de deu països europeus, què farà la borsa de
Barcelona?. Cal deixar d’apretar les rendes del treball per obtenir ingressos
d’aquells que van en contra de les altres reformes. I qui estalvia, paga menys
(incentius per l’eficiència). Si hem de fer bancs públics “dolents” perquè no
fer-ne també de “bons” com els alemanys o els francesos?
5.
La reforma per la radicalitat democràtica. Transparència,
corrupció zero i rendiment de comptes
Llei electoral amb llistes parcialment obertes, mecanisme
de resposta immediata a la corrupció (reforma immediata de l’administració de
la justícia), transparència en el finançament dels partits i en l’activitat
lobbistica. Dades obertes i informes públics
disponibles; processos deliberatius; avaluació de polítiques amb indicadors
objectius. Lliure competència. Prou impunitat. Responsabilitat.
6. La
reforma del model públic/concertat de l’educació i la sanitat
El model d’estructura educativa de la transició ha
estat útil. Les estructures modernes dels ’70 eren les privades. La seva
incorporació parcial a l’oferta pública i el suport (concert) a les que no ho
van fer ha permès una oferta digna durant 35 anys. Però ha tingut inconvenients:
massa permeabilitat que ha permès la impunitat i fins la corrupció; massa
poques exigències per al concert que ha generat incomprensibles diferències (de
sous, d’estructures organitzatives, d’horaris, de resultats...) i, sobretot, un
risc de col·lapse del sistema quan fallen els recursos públics, que s’està
resolent aprimant la part pública. Sense recursos és difícil renunciar al
co-finançament de les escoles i centres sanitaris concertats i és intolerable
reduir només la qualitat dels centres públics. Cal una reforma profunda, cal
clarificar l’escenari i començar a treballar. L’educació dels joves i la salut
dels grans són la base del país. No podem anar fent i prou. El model de recerca
i innovació i la formació superior també estan incloses en la reforma
imprescindible. Congelar i reduir les aportacions públiques i que tot segueixi
igual, ens porta al col·lapse.
7.
La reforma per la reindustrialització
intel·ligent
Sabem
produïr bens, però un dia vam decidir produir habitatges buits. Hem abandonat l’avantguarda,
però encara tenim un teixit industrial interessant i grans capacitats. Quin
tipus d’industria volem?, com la potenciem? Què volem produïr que interessi al món al
segle XXI?: economia verda, integració vertical productes-serveis (renting,
leasing, cradle to cradle...). Com convertir Catalunya en la fàbrica verda d’Europa?
8.
La
reforma per la internacionalització. No d’un conflicte, sinó d’un país.
Turisme
i gestió de la repercussió del turisme al territori (la positiva i la negativa);
priorització de la logística ferroviària per a les mercaderies; suport a
l’activitat exterior d’empreses i centres tecnològics; cooperació pública i
privada. Impuls del treball en xarxa de les PIMES per competir al mercat
internacional. Adaptació a la demanda europea (productes amb baixa petjada de
carboni, eficients, durables), lideratge mediterrani. Política pública de
cooperació al desenvolupament.
9.
La reforma per a la recuperació de la qualitat
ambiental i territorial
La
qualitat ambiental (aire net, sols lliures de contaminació, espais fluvials
funcionals, residu zero...). El paisatge
com a element dinàmic que cal compatibilitzar amb els processos de
desenvolupament. Patrimoni natural, biodiversitat i serveis ambientals dels
ecosistemes. Gestió dels espais protegits i dels espais lliures. Producció i
consum de proximitat (KM0, agricultura ecològica). El territori i els recursos
naturals són un capital de primer ordre, plantejar línies de recuperació econòmica
que el malbaraten o el malmeten redueixen el patrimoni col·lectiu la qualitat
de vida i la salut de les persones
10. La
reforma per l’impuls de l’empreneduria i l’economia social
L’empreneduria
i l’autoorganització per a impulsar projectes personals i col·lectius és un
camí imprescindible per a donar un tomb a l’economia dela país. S’estan
assajant noves fórmules que no poden ser marginals, tndran un pes important a
l’encomia del segle XXI. Cal donar facilitats, incentius, promoció, cal
comptabilitzar-es i impulsar-les.
Miraré programes i buscaré propostes sensates plantejades
des dels col·lectius professionals i socials. Ja tinc material, però si m’ajudeu,
durant els propers dies provaré de difondre les idees que corren i què diuen els programes. Espero que
ens ajudi a prendre decisions per al 25N.
