La indignació ambiental (Diari Ara 27/06/2011)

La indignació ambiental

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 27/06/2011 00:00

El 1967, el Dr. Ramon Margalef guanyava la primera càtedra d'ecologia de l'Estat. Més de 40 anys després, tenim el coneixement, tenim les capacitats, però som incapaços d'integrar decididament la sostenibilitat com un eix vertebrador del nostre model social i econòmic.

Un exemple entre molts: fa més de 25 anys s'instal·lava a Catalunya un dels primers parcs eòlics de la Península, i naixia una empresa cooperativa pionera mundial. Avui l'empresa ha estat adquirida per una multinacional, el parc està desmantellat i l'energia eòlica avança a empentes i rodolons. Ni des de la política, ni des de l'administració, ni des dels jutjats, ni des de la perspectiva social hem estat a l'altura d'un dels principals reptes del segle XXI. I ho tenim tot: el coneixement, la capacitat tecnològica i la urgència d'un nou model energètic.

Mentre la sostenibilitat i el clima s'erigeixen com a eixos centrals de les polítiques públiques i les estratègies privades en molts altres racons del món, nosaltres ens entestem a tractar la qüestió com si encara fos la dèria de quatre eixelebrats. Per sort, també formen part d'aquesta suposada conxorxa un nombre significatiu de grans corporacions, de petites empreses, de professionals, d'emprenedors i de ciutadans, que treballen amb perseverança i amb èxit però que, sorprenentment, ho han de fer a contracorrent a casa, enfilant les veles als vents del nord.

Per acabar-ho d'adobar, els continguts ambientals de la llei òmnibus, en comptes d'impulsar la desburocratització i l'increment de la responsabilitat ambiental, s'orienten a contravenir la lletra i l'esperit d'antigues directives europees. A Anglaterra i Gal·les, per posar un exemple, en un any fan 100.000 inspeccions, envien 24.000 cartes d'avís i incoen més de 1.000 expedients. Des del 2005, l'informe Hampton sobre la millora de la regulació i l'administració s'aplica a tots els àmbits, incloent-hi l'administració ambiental, que rep un toc d'atenció per millorar-ne els procediments. Mai es posa en qüestió l'opció estratègica per la sostenibilitat ni els requeriments ambientals, sinó l'eficàcia, la proporcionalitat i l'eficàcia de la seva aplicació administrativa. Per tant, provar de millorar una administració burocratitzada, cansada, analògica i sense instruments suficients és imprescindible. Mantenir estratègies antiquades i reduir els requeriments ambientals és absurd.

Qui pagarà la regeneració dels aqüífers, que ja tenen problemes de nitrats, si no es fa avaluació ambiental de les noves grans explotacions ramaderes? Doncs això pot passar si prosperen els articles 439, 440 i 441 de la llei òmnibus. I com aquesta, unes quantes. Anys de tramitació són un calvari que no desitjo a ningú. Ara bé, la gastroenteritis o la metahemoglobinèmia infantils per ingesta d'excés de nitrats i els problemes ecosistèmics derivats de la contaminació, tampoc. Doncs, "nosaltres no som d'eixe món...", en comptes d'abordar els processos, de modernitzar l'administració per assegurar el comportament ambiental responsable i impulsar polítiques sostenibilistes, ens proposem reduir requeriments ambientals.

En definitiva, cap senyal de progrés. Al contrari, regressió. Res sobre economia verda. Un altre cop ens concentrem a donar gust a curt termini als sectors més recalcitrants de la societat catalana, influents, però promotors ad nauseam de la cançoneta inconsistent: "El medi ambient és un fre a l'activitat econòmica". No senyors, no! És el motor del canvi que necessitem! Ens cal millorar-ne la gestió i impulsar-ne la visió estratègica. No només no ho fem, sinó que, per acabar-ho d'adobar, els avenços fets, per bé que insuficients, fruit de llargs processos de debat i concertació, són liquidats amb quinze dies d'exposició pública i temps mínim per al debat parlamentari. Un retrocés ambiental i de qualitat de la nostra molt millorable democràcia. Doncs bé, que se sàpiga que alguns que no estem acampats a la plaça Catalunya també estem indignats. I no només amb el govern, que consti.

946 CENTRES LEGÍTIMS DE DECISIÓ NO CONFIGUREN UNA VISIÓ DE PAÍS: PERQUÈ NO EM SEMBLA OPORTÚ EL PARC FOTOVOLTAIC DE TIVISSA.

946 nous consistoris

Les meves felicitacions a tots els alcaldes i alcaldesses de Catalunya, legítima i democràticament escollits. Molta feina per fer. Nou-cents quaranta quatre centres de decisió –ens falten els de Girona i Barcelona. Una responsabilitat alta en temps convulsos i difícils. Hauran de treballar dur per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans, de tots! Però també hauran de ser generosos perquè el país ha d’avançar amb criteris i estratègies compartides, no sempre plenament alineades amb una determinada estratègia local. La subsidiarietat és clau. Concertar amb els agents socials i territorials i amb els seus representants legítims, un acte democràtic imprescindible. Ara bé, la simple addició de 946 estratègies no conforma una estratègia de país. Per això demano generositat. El cas del parc fotovoltaic de Tivissa em serveix per a il·lustrar la idea.

Objectius de País: Pla de l’energia i Xarxa Natura 2000

Catalunya compta amb un Pla de l’Energia, amb objectius de desenvolupament intens de les energies renovables. Sense entrar a discutir-ne la bondat dels continguts, constato que existeix i és vigent. Per a l’energia fotovoltaica, es fixava un objectiu per al 2016 de 200 MW a instal·lar. L’any 2004, a Catalunya només hi havia 2,2 MW fotovoltaics instal·lats. L’any 2011 n’ha 205,3MW (ICAEN), que ocupen entre 600 i 1.000 ha.

Altrament, a Catalunya està vigent i aprovada per la UE una configuració d’espais protegits inclosos a la Xarxa Natura 2000. Sense entrar tampoc a valorar-ne la bondat, constato que després d’intenses deliberacions i negociacions al país i amb la UE, resta protegit el 30% del territori (960.000 ha). La normativa de la Xarxa Natura 2000 certament no prohibeix que, en els espais que inclou, s’hi desenvolupin projectes de renovables. Tanmateix, la Directiva d’Hàbitats estableix que cal avaluar-ne l’impacte ambiental per tal d’assegurar que no s’afecten els valors pels quals han estat protegits. Altrament, també estableix que cal garantir que no hi ha ubicacions alternatives.

A Catalunya, per tant,  romanen sense incloure als espais naturals protegits 2.240.000 ha. Malgrat que, per descomptat, no totes són útils ni oportunes per a instal·lar-hi plaques fotovoltaiques, hi ha una ingent quantitat de territori urbà i rural per a localitzar-hi instal·lacions energètiques. Hi ha alternatives per trobar àmbits de 24 ha fora dels espais protegits? Crec que la resposta racional és: si, moltíssimes. Avui per avui, per tant, des de la meva perspectiva, no hi ha contradicció entre els objectius energètics i els de conservació.

Canvi de criteri o absència de criteri nacional?

La Ponència Ambiental i els serveis territorials de l’extint Departament de Medi Ambient, van establir un sol criteri bàsic per al desenvolupament fotovoltaic: si a tot arreu –complint els requisits ambientals necessaris recollits a través de l’informe ambiental preceptiu emès pels serveis territorials- fora dels espais protegits i, de moment, no als espais protegits.  Hom pot estar més o menys d’acord amb aquest criteri. Però és un criteri. Sensat, em sembla.

El parc fotovoltaic que es proposa a Tivissa està dins d’un Espai Natural d’Especial Interès (EIN Muntanyes de Tivissa-Vandellós). Respecto immensament, i ell ho sap, el criteri i la manera de treballar de l’alcalde. Ha promogut el projecte en un dels espais menys sensibles de l’espai natural, ha buscat complicitats i ha buscat sempre acomplir amb tots els requeriments exigits. El seu criteri des de la perspectiva local és respectable, per bé que també cal tenir en consideració que Tivissa té un parc eòlic aprovat i està inclosa a una ZDP que, si els jutges ho permeten, comportaria instal·lar més aerogeneradors –tots, els aprovats i els futurs, fora dels espais protegits.

Malauradament, el criteri local es confronta amb el criteri general, que ara ha canviat. El suposat “desbloqueig” per part del Govern pot respondre a tres situacions:

a)      Canvi de criteri. Quin és, doncs, el nou criteri? Es podran desenvolupar projectes fotovoltaics de grans dimensions (24 Ha no són poques) als espais protegits? En quines condicions?

b)      Manca de criteri. Els condicionants ambientals queden sotmesos a d’altres perspectives? Tornem a estudiar-ho tot cas a cas i responem en funció de la capacitat d’influència del proponent?

c)      Preponderància del criteri local. Es compliran totes els desitjos i propostes provinents dels Ajuntaments? 946 centres de decisió cadascú al seu aire?

Si el canvi respon a la primera circumstància, és respectable i legítim, per bé que fóra interessant difondre els nous criteris per tal que els agents econòmics i socials sàpiguen a què atendre’s abans de proposar un projecte, així com els alcaldes i alcaldesses abans de promoure’n un.

Per contra, si respon a la segona, estem venuts. És impossible assolir objectius compartits de país sense criteri i a base d’intuïcions i propostes canviants.

Si es tracta de la tercera possibilitat, també anem malament. La defensa dels interessos locals i la concertació amb tots els poders públics i els agents socials, com deia, em semblen fonamentals. Però des del govern cal alinear objectius. Si no, ens situem en una circumstància on forces oposades s’anul·len i el país no avança.

En definitiva, des del meu punt de vista, avui per avui, no és convenient impulsar aquest projecte –i d’altres que, sense posar en dubte el seu valor per l’economia local, poden posar en risc l’economia i el patrimoni nacional, si s’actua sense criteri. Altrament, en trobar-se dins d’un Espai Natural d’Especial Interès, em temo que caldrà, com a mínim, veure si cal fer un Estudi d’Impacte Ambiental per analitzar que no es posen en perill els valors naturals i que no hi ha alternatives. I no em consta que això estigui fet.

Minories silencioses que conformen majories

En Biel i jo no estem acampats a la plaça Catalunya. Però fa nou anys que cada matí enfilem a peu cap a l’escola, com fa el 87% de les 400 famílies de la nostra escola. Escola que forma part del projecte Camí Amic, que aplega els centres públics de l’Esquerra de l’Eixample –unes 2.000 famílies- que des de fa 10 anys promouen una ciutat més amigable i han col·laborat per a impulsar canvis físics i de relació en l’espai públic a la ciutat de Barcelona. Projecte que és un entre els centenars de camins escolars implantats arreu de Catalunya. Camins escolars que són una tipologia de projecte d’entre els milers que desenvolupen les 850 escoles que formen part de la Xarxa d’Escoles per la Sostenibilitat (més d’un 15% del total de centres del país). Una extensa minoria silenciosa que fa més de 10 anys que promou un canvi sostenibilista al nostre model educatiu: mestres, mares i pares i infants silenciosos.

La Mònica tampoc està acampada, per bé que em consta que s’ha passat per la plaça uns quants cops. Tanmateix, amb els 450 socis de la seva ONG fa anys que treballen per a impulsar la cooperació pel desenvolupament, 140 projectes en marxa. En Jordi, em temo que tampoc està aixoplugat sota la tenda, però la seva ONG ja ha arribat a 630 projectes de conservació de la biodiversitat conjuntament amb 163 entitats. Dues entitats entre les 48.328 que hi ha a Catalunya. Silenciosament treballant per canviar les coses a casa i al món.

Tampoc sé si en Marc i en Gisjbert i els seus 150 companys i companyes fundadors de la primera cooperativa energètica del país s’han passat per l’acampada de Girona. Si que sé que han convençut ja a més de 700 persones per associar-se a aquesta idea que, a llocs com Dinamarca, ha estat la fórmula principal de desenvolupament de les energies renovables. Tenen feina aquests dies preparant l’assemblea de socis i promovent els seus primers projectes. Cooperativa que se suma a les 5.185 cooperatives catalanes que apleguen a més d’1.000.000 de persones. Silenciosament mutualistes, sovint per impulsar noves perspectives o maneres diferents d’entendre els negocis.  Podria parlar de molts més Joans, molts Joseps i també d’algunes ases, que també n’hi ha, per descomptat.

En definitiva, la suposada majoria silenciosa no és, ni de bon tros, un tot homogeni, acomodatici, immobilitzat, individualista i encantat amb com ens van les coses. Aquest és un gravíssim error d’apreciació. Hi ha moltes minories silencioses que es lleven cada dia per fer petits gests, o no tan petits. Persistents, incansables i amb voluntat de ferro. Minories actives que contrarien tendències, amb voluntat de canvi de model expressant-lo amb projectes i accions ben concretes. Actuant. Un gran nombre de persones que veuen amb bons ulls que, per fi, els poders públics i els mitjans posin l’ull a una minoria que ha aixecat la veu, encara que el crit no sigui exactament el seu o no sigui exactament harmònic. Qui es confongui, pensant que el silenci equival a aquiescència, se’n sentirà tard o d’hora. O això espero.

També crec que se’n sentiran aquells que pensin que el món es pot canviar per agregació de posicionaments individuals, amb més o menys consistència, sense seduir les minories silencioses que avancen per la via de l’acció des de fa temps basant-se en el compromís individual i col·lectiu, Minories fartes de la corrupció i la corruptel·la, de prejubilacions i atur, de la impunitat d'alguns. Minories que potser aspiren a ser convocades per caminar juntes cap a un canvi en profunditat, sempre que sigui progressiu i sense marcs dogmàtics i classificacions maniquees. Perquè són essencialment diverses, amb ideologies, voluntats i opcions personals. 

Certament, voldrien aparèixer als mitjans de comunicació molt més sovint, com a mínim igual de sovint que les altres minories silencioses a les que ja els hi van bé les coses i que han estat responsables sense embuts de la situació de crisi econòmica, ambiental i social en la que estem immersos. Aquestes omplen alguns diaris sencers rendits a les seves piulades!

Ara, això si, 48.000 entitats o 5.000 cooperatives mostren l’atomització de l’acció. Ens falta trobar els eixos centrals i les -poques-  idees força que connectin les minories silencioses!  Cal treballar per trobar un punt de contacte prou ampli per concertar aliances tàctiques de gran abast, acceptant premisses diverses per a objectius compartits. Abandonant personalismes, escisions i escissions de les esscisions, sumant. Serà llavors que la pluja fina esdevindrà bola de neu. La llavor ja fa temps que està sembrada, reguem-la. 


I si no, mireu l'enquesta de El Periodico de dissabte 3 de juny: http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/los-espanoles-identifican-con-los-indignados-pero-creen-que-logren-cambios-1030824

L'oportunitat del carboni (diari Ara 27/05/11)

L'oportunitat del carboni

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 27/05/2011 00:00

A primers de juny Barcelona acull la Carbon Expo, la principal trobada internacional dels operadors al mercat de CO2. Com ha explicat Eduardo Dopazo, del Banc Mundial, la idea de traslladar l'esdeveniment es va gestar en una pausa cafè del pioner congrés Expo CO2 impulsat per la FFA el 2006. Després hi va haver una feina intensa i coordinada de les oficines espanyola i catalana de canvi climàtic amb Fira de Barcelona per convèncer els organitzadors, i es va aconseguir portar a Catalunya l'edició del 2009. Enguany torna a venir. El 2009 les Nacions Unides van decidir fer a Barcelona l'última ronda de converses abans de la cimera de Copenhaguen. Malauradament, el camí per arribar al necessari acord internacional per fer front al canvi climàtic és més tortuós i menys eficient del que caldria. Tanmateix, és una bona notícia estar ubicats en el mapa del present innovador i el futur innegociable.

No és tan bona notícia que les empreses, les administracions i la ciutadania catalana no hi vegem encara una oportunitat immillorable per obrir un nou nínxol d'ocupació. Em costa de comprendre que, com tantes altres vegades, la comunitat internacional ens reconeix com a espai d'innovació i compromís, i que nosaltres ens ho mirem amb distància i menyspreu fins que al final perdem l'impuls.

Però no tothom està adormit. Acollim el principal operador mediterrani del mercat de carboni, SENDECO2, una empresa pionera nascuda l'any 2004, quan encara ningú donava un duro perquè això fos una realitat. A més, les 185 instal·lacions radicades a Catalunya que estan obligades a operar en el mercat -1.106 al conjunt d'Espanya, 11.032 a la UE- són conscients de les oportunitats que ofereix la reducció d'emissions de CO .

Des que el mercat europeu de carboni funciona a ple rendiment (2008), la tona de CO ha mantingut un preu força estable a l'entorn dels 15 euros. Cada any mobilitza 90.000 milions d'euros. També s'hi negocien drets obtinguts a través de projectes que permeten reduir emissions a tercers països. És un element per considerar en els processos d'internacionalització de l'empresa catalana. Algunes ja ho tenen present i operen i obtenen resultats de la seva participació als fons de carboni del Banc Mundial i del govern espanyol. Ara hi haurà un fons nou establert en la nova llei d'economia sostenible.

El mercat de carboni -un dels instruments dissenyats per combatre el canvi climàtic- està absolutament regulat. La UE, d'acord amb els seus compromisos internacionals i la seva pròpia política de carboni, estableix cada any un nombre fix de permisos a negociar, que va reduint progressivament per assegurar que les emissions de CO2 minven al ritme previst. Les empreses hi participen obligatòriament si acompleixen els requisits fixats per una directiva. L'assignació gratuïta a cada empresa involucrada o, a partir de l'any vinent també a través de subhastes, la fan els governs d'acord amb la UE. El registre d'emissions està sota control públic. A partir d'aquestes premisses, els participants comercien. Ja m'agradaria que els mercats financers, sobretot després de veure on ens han portat, tinguessin la meitat de regulació que el mercat de carboni.

Les emissions de CO2 dels sectors incorporats a aquest procés s'han reduït. Com tot instrument, té riscos i és susceptible de ser mal utilitzat. No està lliure d'especuladors, lladres o aprofitats, però funciona raonablement bé i amb un estricte control públic que permet fer-ne correccions. La dimensió europea d'aquest mercat és bona, però convé que s'internacionalitzi. Estem en un procés obert de construcció d'una economia baixa en carboni. Ara bé, sense definir una estratègia corporativa de transició i sense estar al cas per optar al finançament disponible l'empresa catalana perdrà un tren en què la comunitat internacional ens reconeix, de moment. Ens hi hem de posar amb intensitat tots plegats, i de pressa. La Carbon Expo és una oportunitat d'or.

Indignat amb la ciutadania adormida

http://freeofworry.org

Vès per on, jo estic indignat per la manca de canvi de rumb de les polítiques, no pas amb “el polítics”. No crec que  existeixi cap qualificatiu generalitzable a un col·lectiu sencer. I és un error fer-ho. Conec polítics –i metges o advocats o enginyers, o estudiants...- bones i males persones. Amb ideals i sense. Aprofitats i desinteressats. Amb voluntat de transformació o amb idees banals preconcebudes... Els “polítics” són gent del poble. Son reciclables, com deia Al Gore. El problema, em sap greu dir-ho, som nosaltres, els ciutadans:

Perquè hem esdevingut dòcils clients desinformats. Els governs i els Parlaments són els nostres representants i els nostres instruments per a orientar, reorientar o canviar les coses. Això ho han entès les corporacions i els lobbys, que els apreten. Nosaltres, ciutadans i ciutadanes, ens hem acomodat pensant que són simples gestors de la nostra misèria. Simples proveïdors de serveis bàsics. DONCS NO.

Perquè ens hem cregut la fal·laç idea que tots els polítics són iguals. MENTIDA!. Com tothom, s’equivoquen, són porucs, els cal la nostra pressió permanent, els calen idees que arribin des de baix. Els cal sentir el nostre alè al clatell. Els cal control, seguiment permanent. Però hi ha diferències significatives. I si algú no les hi troba, pot promoure noves idees o noves maneres de fer. Però NOSALTRES hem abandonat. Hem permès massa sovint que la política, la cosa pública, esdevingui mera gestió de les tendències, d’idees preconcebudes i aparentment immutables. Hem permès que en comptes de provar que la política esdevingui una vocació transformadora i temporal, es converteixi en un modus vivendi. HEM ESTAT NOSALTRES QUE HO HEM PERMÈS, AMB EL NOSTRE SILENCI, AMB LA NOSTRA ABSTENCIÓ, AMB LA MANCA D’EXIGÈNCIA, AMB LA NOSTRA ABDICACIÓ.

Perquè hem abandonat la nostra irrenunciable condició de ciutadans. No hem defensat amb intensitat valors i polítiques. Cadascú a la seva. I què esperàvem, doncs?. Mentre nosaltres no vetllavem per l’interès comú, el nostre lloc l’han ocupat d’altres, que vetllen pels seus interessos (i que, a més, s’han equivocat estrepitosament!). I hem tornat a callar.

Perquè una bona part de la societat ha decidit que no ha de participar en la transformació social, en l’exigència i en la corresponsabilitat en el rumb de les coses i ha decidit anar a la seva. Ha decidit dimitir de tota responsabilitat i atorgar als governs i les empreses la missió de fer front a les pròpies expectatives i necessitats. Ha decidit que la corresponsabilització i l’exercici actiu del dret i l’obligació a la participació en les decisions públiques, en la part alíqüota per canviar les coses, no es cosa seva. Que l’educació dels fills és només cosa de l’escola i els mestres; que l’eficiència energètica és només cosa dels enginyers i els arquitectes; que la salut és cosa de metges; que la prevenció i l’emergència és cosa dels bombers... i així fins a totes les esferes de la vida. Ha decidit que no hi ha responsabilitat individual i col·lectiva en les coses que passen i que les actituds personals i comunitàries no són igualment importants. Que l'expressió del malestar o de propostes fermes per anar cap a una altra banda tampoc ho és. I ho son. Ni més ni menys que l’exigència pel canvi. Ni més ni menys.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit agrupar-se per a exercir de lobby. Per a promoure idees, sovint gens transformadores, sovint antigues o sense cap evolució, sovint sense atendre als canvis socials, tecnològics, científics que avancen més ràpid que mai. Sovint promovent idees dogmàtiques que no accepten l’acció per a la transició. Que no evolucionen, que estan ancorades al passat o bé que, tot i tenir capacitat transformadora, requereixen una aplicació progressiva que no s’accepta.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit seure a pontificar i jutjar des de la cadira allò que altres fan. A judicar aquells que afronten la transició cap a les noves idees amb voluntat d’implicació, de projecte, d’acció. Una actitud paralitzant com cap altra.

I mentrestant, la ciutadania activa, participativa, que pren la iniciativa, que es corresponsabilitza, que tira endavant projectes i accions, que innova des de la societat civil, des de l’empresa, des de l’acadèmia, des de les administracions... o bé rep la indiferència més absoluta o, encara pitjor, és jutjada severament per anar massa enllà o quedar-se curta. Prou de clientelisme. Prou de silenci còmplice. Més acció, més meritocràcia, més participació. Més corresponsabilitat. Més crítica des de l’acció. Més visibilitat dels projectes socials i econòmics que de debò estan transformant la nostra societat.

BENVIGUTS els joves indignats que acampen a les places. QUE NINGÚ ELS EXIGEIXI QUE GENERIN UNA PROPOSTA EN TRES DIES. Si ho fan, perfecte. Però si no, les idees hi són i les bases mínimes del canvi de rumb que hem d’abordar són prou clares (i moltes persones hi estan treballant a casa nostra des de moltes perspectives i sectors i des de fa temps!).

BENVINGUDA la seva mobilització responsable. Que duri, que migri a les llars, a les universitats, a les empreses, als sindicats, a les entitats, a la participació en els afers públics, que ens impliqui a tots els ciutadans. Per mi, la seva queixa no va dirigida només als representants públics –els quals farien bé de recollir-la, els que hi siguin a temps. Ens calen decisions polítiques i instruments per a la participació i l’exercici dels nostres drets, però sobretot, ens cal despertar. SÓC JO QUE EM SENTO INTERPEL·LAT A RECUPERAR LA MEVA CONDICIÓ DE CIUTADÀ. Gràcies.

Publica un missatge

Pirineus: excursionistes, patrimoni natural i canvi climàtic

A propòsit d’un llibre excel·lent i el seu autor

Fa unes setmanes, vaig tenir el plaer i l’honor de presentar el darrer llibre de l’alpinista, fotògraf, pedagog, i sobretot, mestre i amic Jordi Longàs: El Pirineu. 50 excursions als llacs més emblemàtics La invitació d’en Jordi no va ser pels meus mèrits alpinístics. Per bé que la muntanya ens ha unit per sempre. Ja sabeu que només aquells que hem compartit aquesta absurda dèria som capaços de comprendre, que no d’explicar, els lligams indestructibles que es creen a les congestes. Jo avui les anyoro, ell encara les viu intensament.

Si sóc com sóc, ell hi té molt a veure –espero no haver-lo defraudat!. La seva confiança, el seu escalf i la seva suau pressió per la millora constant m’han acompanyat tota la vida. I els valors: amistat, franquesa, solidaritat, són els meus i  els vaig aprendre d’ell. I vaig aprendre a estimar la terra i el país, per allò que sense conèixer no es pot estimar, i amb els amics d'AGRUECC i una infinitat de nens i nenes, vam voltar molt i molt!. I fa vint anys que em dedico al medi ambient i la sostenibilitat, ves per on.  El meu primer "article ambiental" va ser a la revista AGRUECC, parlant d’un bell ocellet que et trobes als 3.000 m, el cercavores, i que ens acompanyava al cim del Mulleres. Des de llavors. En Jordi em va demanar que parlés una mica de les meves dèries. Aquí van.

L’excursionisme a Catalunya, més enllà de l’esport

L’excursionisme a Catalunya, com sabeu bé, neix amb vocació científico-artística i no és menor el seu paper en la Renaixença. El  1876, Josep Fiter amb tres companys creaven una associació excursionista: amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El 1907, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, es fundà l'Institut d'Estudis Catalans.  També entre 1915 i 1920  es varen iniciar els serveis de meteorologia, iniciat per l'Eduard Fontseré, amb el seu observatori al Montseny. Un cop resolta la tensió inicial entre científics i esportius, la cosa s’ha mantingut fins avui.

Per visitar els llacs del llibre de’n Jordi  és suficient la voluntat de gaudir dels paisatges més bells. N’hi ha prou volent passejar i caminar una estona per la natura en estat pur. De la natura en estat pur que tenim a tocar. N’hi ha prou en voler fer una mica d’esport, a l’abast de totes les formes físiques. Però deixeu-me dir que no sobrarien dos ingredients més: concerniment i compromís.

El patrimoni natural, el tractem com es mereix? 

Fa ja dos segles que Catalunya s’incorporà de primeres a la Revolució industrial. En el Congrés de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura que vam acollir a Barcelona fa un parell d’anys, l’extint Departament de Medi Ambient –per cert, el primer que es va crear a Espanya- vam presentar una exposició anomenada “Catalunya, biodiversitat sota pressió”. En poc més de 35.000 km2, hem estat capaços de sumar-nos al progrés industrial tot mantenint un nivell de elevat de biodiversitat. Com sempre diu en Ramon Folch, Catalunya és un bony. Segurament això ha ajudat. Però també ha ajudat un antic concerniment sobre els nostres paisatges. Tenim el 30% del territori protegit i una diversitat d’ecosistemes elevadíssima a quatre passes.

Avui a Catalunya tenim més de 25.500 federats que practiquen l’excursionisme en tots els seus vessants i, com sempre, infinitat d’afeccionats i de practicants esporàdics. Aquest segueix essent un actiu del nostre país. Cal que, a més de gaudir-ne, ens en sentim compromesos. I assumim que la nostra muntanya està en risc. 

Està en risc la terra baixa i l’alta muntanya perquè davant els interessos legítims –o de vegades no tan legítims- per a ocupar-la, no es contraposa amb prou intensitat l’interés comú. Està en risc perquè la inversió i la capacitat de gestió no està garantida i no ens dotem dels instruments necessaris. Està en risc perquè no som capaços de promoure un ús respectuós del nostre patrimoni natural.

Sovint explico que la preservació del patrimoni arquitectònic, que avui ens sembla una evidència, va néixer tot just fa un segle amb la desamortització i les primeres lleis de conservació. A mitjans del XIX, aprofitar les pedres de la muralla de Barcelona per a bastir nous edificis no només va ser normal, sinó una fita de l’alliberament d’una cotilla insostenible. En canvi, avui, ningú es plantejaria destruir una ermita per fer una carretera. Ningú posa pegues a dedicar l’1% de les inversions en infraestructures per a la preservació del patrimoni arquitectònic, o a pagar una entrada per a visitar l’església de Taüll, posem per cas. Ni a trobar usos compatibles a edificis històrics. Amb el patrimoni natural, encara no hem arribat a aquest punt i ens urgeix fer-ho.

Pirineus i canvi climàtic

Altrament, patim les conseqüencies d’una problema global: el canvi climàtic. La mediterrània i l’alta muntanya, són àmbits especialment vulnerables que ja n’estan patint les conseqüències. No podem gaudir del nostre patrimoni natural i donar l’esquena o minimitzar aquesta qüestió. Aquells que estimem els nostres boscos i les nostres congestes, hem de ser agents actius per a reduir les emissions. Ho hem de fer a casa, a la feina i hem de ser exigents amb els nostres governs i amb la comunitat internacional. No podem restar en silenci, essent observadors impassibles.

Reculada crítica

La superfície de les glaceres dels dos vessants dels Pirineus al 1894 era de 3.300 ha. Cent-deu anys després, les glaceres ocupen només 390 ha, de les quals 260 ha al vessant sud. Una reducció del 88%.

De l’estudi dirigit per Miguel Francés

Miguel Francés coordina un estudi periòdic sobre la neu i les glaceres a les serralades peninsulars d’un programa iniciat al 1984. Afirma que mentre que al 1984 hi havia 27 glaceres i 9 congestes, el trencament i el retrocés que han sofert han portat que, a l’any 2000 només quedin 10 glaceres i 9 congestes (quatre molt residuals). L’estudi aquí.

També assenyala en les seves conclusions que entre 2002 i 2008  es van perdre 72 ha de llengues glaçades als Pirineus, un 25% de la  seva superfície. Si seguim així, a mitjans de segle hauran desaparegut completament.  Els que fa un temps que passegem pel Pirineu ho hem pogut observar amb els nostres propis ulls. No estem parlant de temps geològics, ni de generacions, estem parlant de menys de 10 anys!

Els dos llibres de Jordi Camins que des dels anys vuitanta ha fotografiat sistemàticament les glaceres i congestes pirinenques, ens mostra amb cruesa en els seus dos llibres de fotografies la aquesta evolució. Molt recomanable visitar la seva web gelicehielo. Vegeu-ne un exemple, de la glacera del Posets.

^{(C) Jordi Camins Posets 1995}  

^{(C)  Jordi Camins: Posets 1985} 

Per  descomptat, als Alps la cosa no està millor. Com a mostra, un recent estudi de Martin Funk de l’ETH de Zürich, mostra que només en els darrers 10 anys les 1.00 glaceres suïsses han perdut el 12% del seu volum : 9 Km3 perduts en un decenni!

Reservori d’aigua minvant

A part de la superfície i el volum d’aigua acumulat a les glaceres, també hi ha un altre aspecte a tenir en consideració: la neu. La superfície nival a tot el Pirineu és al voltant d’11.000 km2, dels quals, poc més de 400 km2 corresponen a les capçaleres de les conques internes de Catalunya. Al conjunt del Pireneu català hi ha cada any entre 200  2050 Hm3 d’aigua acumulats en forma de neu. Bàsicament es troben a les capçaleres de l’Ebre, però també n’hi ha a les capçaleres del Ter i el Llobregat. Per tenir un parell de referències, el conjunt d’aigua disponible a la conca de l’Ebre és de 634 Hm3 i el consum d’aigua per a usos comsumptius a Catalunya és de 1.138 Hm3/any  Els recursos hídrics totals en regim natural de les conques internes de Catalunya es poden estimar, segons l’ACA, en uns 2.613 Hm3/any, La neu acumulada no és una part significativa –segons l’ACA correspondria com a molt a un 5-6%, però és molt important perquè el desglaç a la primavera és útil per disposar d’aigua als nostres estius secs.

Si no abordem el problema del canvi climàtic, anem a molt pitjor

En un escenari on no ens posem a treballar,  hi ha estudis globals per la Mediterrània que plantegen reduccions de la precipitació de més del 40% a finals de segle i increment de 6,5º de temperatura. El Meteocat ha fet una primera projecció a escala catalana, recollida al segon informe del canvi climàtic a Catalunya. Els primers resultats mostren que els Pirineus són una de les zones més vulnerables del país. Si no abordem la reducció d’emissions, hi haurà un increment significatiu de radiació solar, més acusada a la zona pirinenca, que ja es notarà al 2040. I un increment de temperatura de 2ºC al 2040 i de 4ºC al 2100. Cal un acord internacional, però també cal concerniment per a impulsar-lo i accions personals per a contenir les emissions en l’ús de l’energia, del transport, de l’alimentació...

Una darrera reflexió: acció!

Aquells que estimem la muntanya i aquells que s’hi dediquen esportivament parlant, tenim un alta responsabilitat en posar de manifest que queda molta feina per fer. Que calen canvis d’actitud en la concepció i els models de gestió i finançament dels espais lliures a Catalunya. I també haurem de ser agents actius per a demanar un acció concertada per a fer front al canvi climàtic. No m’agradaria que el llibre del Jordi acabi sent un recull fotogràfic d’antics espais pirinencs desapareguts. Acció personal i col·lectiva. Estem adormits?

Més responsabilitat ambiental, menys dèficit (diari ARA, 25/04/2011)

Responsabilitat ambiental vs. dèficit

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 25/04/2011 00:00

Diuen que els ciutadans japonesos estan disposats a pagar més impostos per ajudar a la recuperació de les àrees afectades pel tsunami. No ho sé, les enquestes són les enquestes. Per contra, estic del tot segur que jo estaria disposat a pagar més impostos, escalats en funció de la renda, perquè no calgués tancar les Urgències del Clínic o perquè el meu fill segueixi gaudint de la sisena hora a l'escola. Una posició tan excèntrica i minoritària que només comparteixo amb cent cinquanta milions d'europeus (dels països rescatadors, per cert) que accepten una pressió fiscal més alta que la meva a canvi de tenir serveis públics de qualitat.

Probablement, ni això faria falta si fóssim capaços de fer un tomb radical internalitzant els costos ambientals. És a dir, que cadascú es responsabilitzi dels impactes que genera, si no ho ha fet fins ara. Perquè el que tenim és un alt deute ambiental pendent de resoldre que cobrim amb diners públics i que s'engreixa cada dia que deixem d'atendre'l. Per dir-ne un cas entre molts, la descontaminació de l'Ebre a Flix costa 200 milions d'euros de l'erari públic, pel cap baix, per fer front a un impacte ambiental generat per una empresa amb nom i cognoms. Un altre: una empresa constructora s'ha declarat insolvent per assumir les compensacions ambientals compromeses d'una qüestionable operació urbanística que ha deixat a mitges al Pirineu. També podríem parlar dels 6.400 milions de costos sanitaris que ens estalviaríem, segons el CREAL, si la contaminació atmosfèrica millorés sensiblement a l'entorn de Barcelona. També es pot fer esment del model dispers d'urbanització que incrementa exponencialment els costos dels serveis bàsics. D'exemples com aquests, se'n podria fer una relació ben llarga.

És ben clar que cal un canvi de model que no especuli amb el menysteniment d'aquests costos. Però, mentrestant, ja podríem començar assignant responsabilitats als que no els consideren en el seu compte de resultats i acaben gravant les migrades arques públiques. Cal, urgentment, que algú en faci el càlcul, però és prou clar que els 7.000 milions de dèficit serien la xocolata del lloro i, de pas, uns quants s'hi mirarien més abans d'afrontar projectes propis del segle XX, i el país hi guanyaria. Indiscutiblement, és millor prevenir que curar, però quan el mal ja està fet, que se n'ocupi qui l'ha generat, o que pagui el que correspon perquè el sector públic ho abordi de manera subsidiària.

La llei de responsabilitat ambiental, que transposa una directiva europea, és un instrument molt poderós en aquest sentit que, de moment, s'aplica amb molta prudència o, simplement, no s'aplica. Tanmateix, encara seria més útil una reestructuració profunda de la fiscalitat, incorporant-hi criteris ambientals. S'ha fet un tímid passet amb el canvi d'objecte de l'impost de matriculació, que ara correspon al nivell d'emissions de CO2. També s'ha incorporat modestament la idea a les tarifes de l'aigua, que varien per trams segons el consum. Però cal generalitzar-ho.

El factor renda és fonamental per a la redistribució, però també ho és l'absència d'impacte ambiental perquè redueix despesa pública de restauració o de gestió de les seves conseqüències (algunes a mitjà i llarg termini), i perquè millora la qualitat de vida.

Es tracta d'aplicar un principi antic: qui contamina, paga. Amb un afegitó, si se'm permet: qui contamina massa, no té lloc al mercat ni a la societat. És qüestió d'equitat, perquè està posant en joc el patrimoni col·lectiu.

Més aviat que tard, la valoració de la riquesa d'un país haurà de restar del seu PIB els costos ambientals anuals i l'amortització del deute ambiental històric, i haurà de sumar-hi el valor del seu capital natural. Mentre això no passa, cal una nova fiscalitat i responsabilitat sobre costos ambientals.

La transició energètica, una urgència (diaria ARA, 03/04/2011)

La transició energètica, una urgència

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 03/04/2011 00:00

Setmanes després de l'accident, Fukushima encara està en situació crítica, un fet que ens interpel·la, com a país nuclear que som. Tenim tres centrals que generen el 50% de l'electricitat que consumim. També som un país extremadament dependent dels combustibles fòssils (el 80% de l'energia final en prové).

Som al final de l'era dels combustibles fòssils barats. Deu ser pel preu, per l'efecte hivernacle que genera el seu consum, pels canvis geopolítics que modificaran els fluxos de la demanda. Per tot plegat, el petroli barat ja és història. És urgent emprendre la transició cap a un nou model de consum i proveïment energètic.

Per al transport, que es mou amb derivats del petroli bàsicament, utilitzem el 40% de l'energia final. És la mare dels ous. El model de mobilitat haurà de canviar, n'haurem de reduir les necessitats i ens haurem de moure amb electricitat (transport públic, mercaderies per tren, cotxe elèctric). Per bé que reduïm els usos comuns, és previsible que haguem d'incrementar-ne el proveïment per tal d'absorbir els nous usos. Hem de decidir urgentment com ho fem. Un impuls racional, però molt intens, de la generació per renovables és imprescindible. Més enllà del que ja està fet, ja no cal divagar sobre si ho fem o no: hem de tancar sense dilació un acord sobre quan, com i on.

Per sorpresa d'alguns, no partim reactivament dels esdeveniments recents al Japó i Líbia. A Catalunya es va fer una sòlida anàlisi prospectiva el 2004, revisada el 2009, i el 2005 es va aprovar el Pla de l'Energia 2006-15. Entre tots hem començat a canviar tendències: hem reduït la intensitat energètica i les emissions de CO2. Dels 97 MW eòlics instal·lats el 2004 hem passat a vora 900 MW multiplicant per deu el ritme d'instal·lació. Tenim 200 MW fotovoltaics instal·lats. En solar tèrmica avancem gràcies a la pionera ordenança solar municipal i el nou codi tècnic de l'edificació. Fa uns dies es van iniciar els treballs per a la primera planta termosolar del país. Ara bé: no podem estar satisfets.

El gas natural i les nuclears són fonts de transició. També hi hem treballat: cinc noves centrals de cicle combinat, funcionant a mig gas. Pel que fa a les tres centrals nuclears catalanes inaugurades fa més de 25 anys, cal fixar-ne la data de tancament. Cal aprofitar que estan amortitzades perquè els beneficis extraordinaris que generen serveixin per impulsar l'eficiència energètica i les renovables. I per fornir una alternativa econòmica als territoris on són.

Les renovables ja no són una opció de futur, són una realitat. Al conjunt de l'Estat s'han instal·lat 20.000 MW d'energia eòlica els darrers deu anys, que produeixen l'energia equivalent a 5 reactors nuclears. Tenen l'inconvenient de la seva dispersió, sovint en territoris sensibles. Però les noves centrals nuclears que es fan a Europa requereixen de 6 a 10 anys de construcció i uns 6.000 milions d'euros d'inversió. I fins que no estan construïdes no produeixen. No es pot menystenir que l'energia nuclear és una alternativa als combustibles fòssils, però cal avaluar si és una opció econòmica, ambiental i social sensata per a Catalunya. En tot cas, cal decidir-ho, definir un lloc, trobar el finançament i començar ara mateix. I si no és el cas, prou declaracions de principis. Anem per feina.

Ara bé, ni clarificant l'horitzó de les tecnologies de transició ni amb l'impuls decidit de les renovables en tindrem prou. El repte principal és l'eficiència, l'estalvi i la suficiència. És un fet ja assumit a la UE: un 20% menys de consum d'aquí nou anys i un 80% menys d'aquí 40. Un objectiu titànic que deixa la mesura dels 110 km/h en pura anècdota. Diguem-ho clar: cal un canvi profund en el nostre model de benestar. Millorar l'eficiència de processos i productes és essencial, però de l'estalvi no se n'escaparà ningú.

¿Serem capaços d'aclarir i concertar ràpid el nostre model de proveïment per als propers 30 anys? ¿Estem disposats a abordar la revolució de l'eficiència i l'estalvi? Ens hi va l'economia i el benestar. No seguim badant fins que sigui tard. Concertació i accions immediates per assegurar la transició, això és el que cal.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/transicio-energetica-urgencia_0_455954405.html

El model energètic català: no partim de zero i cal prendre decisions

Mentre el complex nuclear de Fukushima es troba en situació crítica, s’obre el debat energètic a Europa i a Catalunya. Fora bo esperar a veure com evolucionen els esdeveniments. En tot cas, entenc que, per moltes persones, l’episodi encara no resolt al Japó sigui el detonant per a percebre que el proveïment energètic és un factor essencial i punyent pel nostre futur. És menys comprensible que ens instal·lem en la percepció que fins ara ningú hi havia pensat. Tampoc s’entén que, frívolament, alguns prescriptors d’opinió aborden sense documentar-se aquesta qüestió cabdal. Com si ara, de cop i volta, el país hi comencés a pensar. No és així.

L’any 2005 l’ICAEN va encarregar a ERF l’estudi L’energia en l’horitzó 2030. Per mi, conté una conclusió fonamental: a mitjans de segle haurem d’assolir un escenari de consum endògen de l’ordre de 2 tep/hab·any, ara és de 3,6. Al 2009, les Nacions Unides han fixat aquest horitzó als documents oficials de la UNFCCC.

Aquell mateix any, l’ICAEN va elaborar  el Pla de l’Energia 2006-2015. Després d’un procés de debat, va ser aprovat pel govern. L’any 2007 s’inicia el procés previst de revisió. A partir d’una anàlisi de l’equip de l’Institut, s’establiren sis escenaris possibles per al 2030. L’aprovació del Pla Marc de Mitigació del canvi climàtic 2008-2012, fa incorporar també objectius coherents de reducció d’emissions de CO₂. Un grup d’experts assessoren al govern i arriben a la conclusió que és acceptable basar-se en l’E4.Escenari d’anticipació com a referent, per bé que no es pot descartar que hàgim de fer front a l’E6. Escenari critic-canvi d’era, on caldria instensificar dràsticament els processos d’eficiència i estalvi energètic i el desenvolupament de les renovables.

La revisió, per tant, utilitza l’escenari E4 com a referent. Aquest escenari assumeix el tancament de les tres centrals nuclears després de 40 anys de vida útil (tal com fixava la legislació fins fa un mes). Amb aquesta referència legal, proposa mesures alternatives que permeten assolir al 2020 un 24% de reducció de consum d’energia primària i un 23,2% de reducció d’emissions de CO₂, per sobre dels objectius europeus, i un 16,7% de generació energètica de fonts renovables, per sota. Aquest escenari té una variant (E4N), analitzant la possibilitat de manteniment de les centrals nuclears més enllà dels 40 anys, que ajuda a centrar el debat: és possible assolir els objectius europeus pel 2020, amb i sense les tres nuclears catalanes.

Del 2005 ençà, han passat algunes coses interessants. Hem –tots, perquè respon a la tasca de governs, empreses i ciutadania- canviat tendències: reduïm la intensitat energètica i les emissions de CO₂. Dels 97 MW eòlics instal·lats llavors en tenim ara 860 MW, encara lluny dels 3.500 MW previstos, però multiplicant per nou el ritme d’instal·lació. De 0,01MW fotovoltaics instal·lats, hem passat a 200 MW. Els cicles combinats estan fets. En biomassa hem punxat estrepitosament. En solar tèrmica avancem a un ritme acceptable gràcies a la pionera ordenança solar municipal i el nou codi tècnic de l’edificació. Amb tot, no podem estar gens satisfets. Però tampoc podem menystenir que hem iniciat un canvi de tendència que cal intensificar.

En definitiva, per primer cop des de fa 200 anys, tenim feina feta i comencem a canviar de rumb –massa lentament per alguns, jo inclòs. Però ho estem fent. Per tant, no reobrim debats antics. Centrem-nos en la ingent informació que tenim, en les lliçons apreses del que hem fet, i prenem decisions col·lectives. El govern vol fer un nou pla de l’energia. Endavant. Sense oblidar l’equació complexa que inclou tres variables: seguretat de subministrament-dependència energètica, eficiència i reducció d’emissions.

L’única cosa que crec que avui està meridianament clara, és la combinació de factors que ens porten a l’abisme: tancament de nuclears + aturada de la intensificació substancial de les renovables + aturada de l’increment de la connexió de la xarxa + intensificació del transport en base als combustibles fòssils + malbaratament energètic. Una combinació letal per a l’economia i el benestar dels catalans i catalanes. Les alternatives són diverses i cal avaluar-les en base a la informació disponible i  a les capacitats per sumar voluntats. L’increment significatiu de la generació renovables i de l’eficiència i l’estalvi són aspectes comuns a les polítiques europees. Com fer front a la diferència, requereix prendre decisions estratègiques que sumin el màxim de voluntats. Jo tinc la meva opinió, però avui crec que correspon reivindicar dues coses: 1) tenim informació disponible de bona qualitat i resultats tangibles –ni que sigui per criticar-los. Usem-la i siguem rigorosos en el debat, doncs. 2) El principal problema que tenim és la manca de decisions concertades, no pas la manca de coneixement. Podem dissenyar un futur compartit –on tots haurem de posar-hi de la nostra part, com fins ara- i, un cop fet això treballar com sabem fer-ho sense donar més tombs. Ens urgeix.

Gent de Sendai i Bengasi, som vosaltres (El Poble, Miquel Martí i Pol)

Atès que som un poble nuclear de la riba mediterrània, fariem bé de reflexionar col·lectivament sobre el que passa aquesta setmana a Líbia i al Japó. Amb serenitat i amb el màxim consens possible. Però, sobretot, per concertar una visió compartida de futur, prendre decisions i actuar. Sembla com si la cosa no anés amb nosaltres, i resulta que els nostres veïns lluiten debades per la seva llibertat i 450.000 japonesos estan amb l'ai al cor -mentre enterren els seus morts. Va molt amb nosaltres, però no només per omplir tertúlies de cafè o per compartir desinformació, sinó per avançar plegats. Tenim reptes a resoldre, l'energètic i el nostre paper a la Mediterrània no són menors. Però sembla que només sabem abordar els problemes -que no resoldre'ls- d'un en un i no gaire estona. En tot cas, avui, mentre veig, escolto, analitzo -buscant fonts informades i ponderades- que està passant i com reaccionen -o deixen de reaccionar- aquells
que haurien de prendre decisions, em ve el cap un fragment d'un conegut poema de Martí i Pol, pensant en els meus conciutadans de Sendai i Bengasi, que lluiten, actuen, temen i ploren els seus morts:

El POBLE (fragment)
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

En japonès segons google translate sonaria així
Mura (furagumento)
mura wa, watashi no doryoku to anata no doryokudesu watashi no koe anata no koe wa, watashi no chīsana shi to anata no chīsana shidearu. Mura wa wareware no doryoku no settodesu. Watashi-tachi no koe to watashi-tachi no chīsana shi. Machi wa, anata to anata to anatadesu ta no subete no hito-tachi wa, wakaranai anata no himitsu tanin no himitsu. Mura wa mina sa mura wa 1tsudesu. Mura wa subetedesu: Hajimari to owari ai to nikushimi onsei to chinmoku nama to shi.
I en àrab
قرية (جزء)
القرية جهدي وجهدك ،
هو صوتي وصوتك
هو الموت والموت بلدي قليلا الخاص بك قليلا.
القرية هي مجموعة من جهدنا
ولنا صوت
وفاة لدينا القليل.
مدينة هو أنت وأنت وأنت
وجميع الأشخاص الآخرين الذين لا يعرفون ،
وأسرارك
وأسرار الآخرين.

القرية الجميع
قرية واحدة.
القرية هي كل شيء :
في البداية والنهاية
الحب والكراهية
الصوت والصمت ،
الحياة والموت.

Gent de Sendai i de Bengasi: som vosaltres.