Los otros decepcionados de #RioMas20

(traducción al castellano de mi articulo de hoy en el Diari Ara (original en catalán aquí)

En otras circunstancias, el segundo día de la Cumbre de la Tierra sería un día de carreras, reuniones y negociaciones de último momento. No ha sido así. En el pabellón exclusivo de las delegaciones oficiales, donde el ministro Arias Cañete nos ha dado su punto de vista, no ha habido prisas. La única fecha clara es el 2015, es necesario redefinir los Objetivos del Milenio e integrarlos con otros nuevos de desarrollo sostenible. Una oportunidad para poner cifras a la declaración genérica de Río +20. La gente ya está trabajando en ello.No nos equivoquemos, una cumbre sin acuerdo era deseada por muchos que no están aquí o que están para defender intereses particulares, para los que la equidad y la supervivencia a largo plazo no tienen ningún interés. Los que están haciendo el agosto con la prima de riesgo, moviendo capitales y viviendo de subsidios obsoletos. Han ganado tiempo, pero no han ganado una batalla que tienen perdida.Río +20 permite seguir avanzando en el camino emprendido en Estocolmo en los años 70. No saltamos, pero no retrocedemos ni un palmo. Victoria pírrica, ciertamente, pero no derrota. Por otra parte, la corriente profunda a escala local, subnacional y social está consolidada, por eso salen tantas veces citados en la declaración. Hoy, mientras los negociadores no tienen trabajo, el Consejo Internacional de Gobiernos Locales lanza una iniciativa muy ambiciosa para impulsar las ciudades resilientes y eficientes. Lo ha hecho también el C-40, una asociación de grandes ciudades presidida por el alcalde de Nueva York. Los partenariados público-privados exploran vías para desarrollar proyectos, los gobiernos subnacionales acuerdan actuaciones con el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA). Me complace constatar que Barcelona y Cataluña siguen siendo miembros activos de estas iniciativas, manteniendo una línea de acción de país.El presidente de Corea del Sur decía en el plenario que ya le estaba bien el acuerdo, pero que su país había decidido que el modelo de desarrollo se basaba en la economía verde y de bajas emisiones de carbono. Y que les está yendo muy bien. Los que salgan de Río pensando que saldremos de la crisis con más ladrillo se vuelven a equivocar. Muchos de los que han firmado el acuerdo de mínimos de Río +20 están dispuestos a ir más allá. La Unión Europea es uno. Ahora que pedimos más Europa, no miremos sólo como van las finanzas, y veamos cómo nos alineamos con las políticas de crecimiento, que son verdes. ¿A quién decepciona más esta perspectiva?

Rio Mes 20. Tot esperant Godot

Ha començat la Cimera de Rio+20. Més de cent caps d'Estat i el peix està tot venut. La proposta de la presidència brasilera, que no estava disposada a deixar assumptes sense lligar i jugar-se un resultat incert sense acords, ha fet fortuna. El document és un bon informe tècnic que resumeix els principis bàsics del desenvolupament sostenible. Recull les sensibilitats dels diferents grups de la societat civil i reconeix la funció fonamental de governs locals i subnacionals. Està bé que tothom s'hi senti ben representat i que s'apunti un llenguatge comú. També la definició d'economia verda es precisa i es matisa. Si aquest document fos en un altre context, seria bo.

Ara, com a declaració per a reimpulsar i intensificar les polítiques de desenvolupament sostenible és molt, molt feble. És cert que és costum a les grans cites de Nacions Unides, deixar la feina per després. Pero els documents de Rio fa 20 anys, a més dels grans principis orientadors, també es van signar convencions per poder treballar després. Aquí no. La ampliació de funcions de l'ECOSOC (el Consell Económic i Social, germà pobre del Consell de Seguretat) és interessant, segons com es faci. El reforç del PNUMA bé, pero segons com es financii. La definició d'Objectius de Desenvolupament Sostenible conjuntament amb els Objectius del Milenni, va. Pero al costat, s'acorda que cada estat pot fixar les seves línes d'acció i que els estats no prenguin mesures unilaterals. El sistema de Nacions Unides es blinda, pero no se sap ben bé per a fer què.

Ara, després de viure d'aprop el desenllaç de Copenhague, on em va semblar imprudent deixar un document tan obert perquè en un parell de dies, els caps d'estat tanquéssiu un acord, avui també em sembla imprudent deixar un document tancat on només han d'estampar-hi la signatura. Necessitarien mitja hora, o es podria fer per internet.

Ara per ara, si no canvia res com sembla, la ciutadania mundial està fent de Vladimr i Estragon, preguntant si vindrà Godot a 100 Pozzos assegurant que "avui no, però demà segur que sí'. Si no l'heu llegida o vista, arribeu-vos a aquesta tragicomedia de Beckett. Pur teatre de l'absurd. Com és absurd una trobada de caps d'estat de tres dies per no debatre res.

Com escribia dilluns al Diari Ara, probablement són els signes dels temps. El món potencialment multipolar es vigila d'aprop i ningú vol tenir condicionants. El problema és que vivim en un entorn biofísic que mostra signes d'esgotament. Ja no es tracta d'una visió postmaterialista o romàntica d'aquells que ja han assolit un bon nivell raonable de desenvolupament. Ja no. Es tracta de recursos sobrexplotats i externalitats negatives a gran escala que posen en risc a tots i cadascun de nosaltres. Sembla, pero, que triomfa el campi qui pugui.

Sort que ja hi ha gent que ha tornat cap a casa a seguir treballant a teixir aliances, oi Llorenç? Certament no és un èxit, pero els resultats de Rio només fan que esperonar-nos per seguir treballant, sabent que la paràlisi i el bloqueig dels estats i, sobretot, del lideratge internacional no ens fa retrocedir. A Rio+20 no hi ha retrocés, aquest és l'èxit? Potser l'èxit rau en les aliances construïdes i en la gent que, amb no res a les mans, es posarà ja està treballant. N'hi ha molts aquí a Rio. Més a casa seva.

Una llei de canvi climàtic catalana. Molta feina per al segon tram de la legislatura!

Estic satisfet. L’HC Recoder ha comunicat en roda de premsa aquest matí que està preparant una llei de canvi climàtic per Catalunya. És l’evolució lògica i sensata dels processos iniciats al 2004 en el sector del mercat de drets d’emissions i el 2006 amb la creació de l’Oficina de Canvi Climàtic, la Comissió Interdepartamental i el Pla Marc de Mitigació i el Programa d’Acords Voluntaris. Molt bé. Seguir aquesta línia d’acció és una decisió lògica i sensata que honora al HC Recoder, que reconeix la feina feta i que l’ha continuada reimpulsant els acords voluntaris i amb el nou pla d’energia i canvi climàtic 2013-2020 (per bé que només parla del sector energètic que és el 70% de la feina, caldrà complementar-la amb els altres sectors) i el recent esborrany d’estratègia catalana d'adaptació canvi climàtic. També estic satisfet perquè l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic treballa a ple rendiment i el SMC ha aprofundit la regionalització d’escenaris climàtics, molt necessari.

Els objectius de la llei són plenament compartibles:

a)      Aclarir i fer més sòlid el marc competencial

b)      Establir nivells de referència propis per analitzar els esforços del país

c)      Coordinació amb el món local (que està treballant en l’àmbit del Pacte d’Alcaldes en silenci, però amb decisió)

d)      Reforçar el posicionament internacional de Catalunya (membre del Climate Group i co-presidència de la Xarxa de Governs Regionals pel Desenvolupament Sostenible des de 2009/10)

e)      Introducció d’incentius per facilitar actuacions de mitigació i adaptació

f)        Coordinació intersectorial

g)      Reforç del vincle entre mitigació i adaptació

He fet una consulta d’emergència per twitter i @carlescampuzano, @AlfredBosch i @HerreraJoan estan d’acord en promoure la llei al Parlament i @JTerradas diu que concertant objectius a una segona Convenció de Canvi Climàtic, se’n pot parlar.

Cal tenir en consideració que una llei s’aprova al Parlament. El Govern la impulsa, però aquest govern no té majoria al Parlament i l’haurà de bastir. Sembla que pot trobar suports ferms, però haurà de treballar per arribar a acords. Espero que també els tingui provinents de la societat civil. Amb mi ja s’hi pot comptar, si anem de debò.

L’Antonio Cerrillo (@acerrillo3) parla en el seu article d’urgència sobre un “repte” al govern espanyol en impulsar una llei catalana. Més aviat em sembla que l’HC Recoder repta a la seva coalició –que mai ha parlat d’una llei de canvi climàtic, ni en el programa electoral ni fora. Benvinguda sigui, espero que guanyi aquest pols, el país ho necessita.

Per fi ens posariem en línia amb Escòcia, Quebec, Califòrnia, Alemanya, Gran Bretanya, França... que ja tenen lleis pròpies i específiques. Una gran notícia i un magnífic senyal al mercat.

Tanmateix, una prevenció, que espero que s’esvaneixi els propers mesos. La llei no està feta ni pensada, s’inicien els treballs al 2012 per a tenir-la “en aquesta legislatura”. Ui! No perdem el temps, que la legislatura no sabem quan durarà. Queda poc temps per aprovar i posar en marca un Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de 800 planes sense prioritats –cosa que suggeria de fer el Sr. Bjorn Stigson (ex President del World Business Council for Sustainable Development, nou membre del CADS a preguntes de @XavierBosch a l’Agora), una estratègia d’adaptació al canvi climàtic que ara es comença a discutir, i una estratègia d’economia verda que es presenta al darrer i número de la revista Medi Ambient i Tecnologia i que encara no hem vist públicament. Molta feina a fer –i tota molt necessària. Que no sigui un bluff, si us plau, no ens el podem permetre.

Retallades Eficients (Diaria Ara 01/06/20012)

Retallades eficients

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 01/06/2012 00:00

Retallades eficients XAVIER BERTRAL

La Universitat Rovira i Virgili ha estalviat 500.000 euros el 2011 amb mesures d'estalvi i eficiència energètica. Aquest estalvi ha permès contenir l'efecte de la retallada d'ingressos sobre el personal.

Discretament, sense escarafalls, la racionalització d'espais i dels consums energètics ha contingut la destrucció de llocs de treball i ha permès que resisteixi millor l'activitat docent i de recerca, raó de ser d'una universitat. Algunes de les mesures són tan revolucionàries i complexes com ara tancar vint dies del mes d'agost, o ajustar la temperatura de consigna a 26 graus del juny al setembre, o desconnectar els aires condicionats/calefacció del maig a l'octubre, o acudir a la subhasta diària d'electricitat. S'han estalviat 3,1 GWh, és a dir 392.000 euros, més dels previstos en el pla d'actuació econòmica. Ves per on.

Entretinguts amb primes de risc i actius bancaris tòxics ens hem instal·lat en una espiral d'inoperància que no ens porta enlloc. Ja hem superat de manera insuportable el límit de la destrucció de llocs de treball. Hem abordat la via de la reducció de salaris -no sé si racionalment i justament distribuïda-, i ho estem fent. Hem contingut la inversió i la contractació pública dràsticament. I seguim en recessió. Ja fa temps que hauríem d'haver abordat altres camins, i ara ja comença a ser incomprensible no fer-ho.

Els estalvis en eficiència energètica de la URV poden semblar poc al costat de la nova retallada anunciada de 1.500 milions d'euros. Però si faig notar que a Catalunya hi ha 3.554 equipaments culturals i 35.000 espais esportius, o que de tots els edificis de la Generalitat n'hi ha 300 amb un alt consum energètic, potser queda més clar que no estic parlant de la xocolata del lloro. Necessitem 3.000 actuacions com la de la universitat tarragonina. Amb un 10% dels equipaments que he citat, que no són tots els que hi ha, en tindríem prou.

Això sí, cal convocar nombrosíssimes voluntats i afrontar l'eficiència com a política central i concertada de país. Els britànics tenen un ministeri de l'Energia. A França, un ministeri d'Ecologia, que acaba de recuperar les competències sobre energia. Els alemanys compten amb una secretaria d'estat d'Energia dins el ministeri de Medi Ambient. Certament, el nom no fa la cosa, però només cal observar les polítiques i les inversions que estan abordant en aquesta línia aquests i altres països nord-europeus per fer-nos pujar els colors.

Si estenem les oportunitats de l'eficiència dels edificis públics als edificis privats, les oportunitats s'incrementen exponencialment. I no cal dir si ho prenem com un dels eixos centrals de les polítiques de mobilitat. Amb mesures ben senzilles com la intensificació de la implantació d'autobusos exprés faríem estalvis significatius en el transport.

Per a sorpresa d'alguns, a més, el sector empresarial i d'innovació en aquest àmbit és robust a Catalunya. Només cal fer un cop d'ull a les empreses i centres de recerca del Clúster de l'Eficiència Energètica de Catalunya.

Fa uns dies, el govern va posar a exposició pública el nou Pla de l'Energia i el Canvi Climàtic (PECAC) 2012-2020. M'agradaria parlar dels continguts, però encara m'estic llegint les 800 planes del pla i l'informe de sostenibilitat ambiental. Puc parlar, això sí, de com ha passat de desapercebut. Tenim encara uns trenta dies per dir-hi la nostra, ens convé fer-ho. Ens urgeix fer-ho.

És una evidència que hem d'estar ocupats i preocupats pel deute públic, el deute privat i la falta de crèdit, sobre els quals tenim instruments limitats d'intervenció. Aquesta preocupació, però, no ens pot distreure de l'obligació de trobar camins per a la recuperació sobre els quals tenim tots les eines a les nostres mans. És capital centrar el debat social i polític en l'eficiència. No només l'eficiència energètica, també l'organitzativa. Prenguem decisions sobre l'organització municipal, també. O sobre la millora de l'eficàcia dels serveis públics.

Que consti que no és una demanda només als nostres dirigents polítics, és una exigència que cal aplicar a tota la societat catalana. Si no plantegem alternatives viables -o no les difonem als mitjans- sembla que la solució de la recessió només sigui cosa de la senyora Merkel. I això potser tranquil·litza consciències i apaivaga la necessitat de rendiment de comptes, però és del tot fals. Per sort, hi ha gent treballant, molta. El cas de la URV no és una experiència aïllada. Només ens cal fixar-nos-hi, definir objectius ambiciosos i copiar les bones iniciatives. Fem més amb menys, sí: amb menys energia i menys consum, no amb menys qualitat.

Desobediència civil i persistència

Quan estic deprimit m’animo rellegint H.D. Thoureau. Si, mira, d’altres veuen un partit del Barça, a mi se’m passen el mals així, cadascú té les seves dèries. H.D. Thoureau va dir coses tan sensates i sàvies que anarquistes, liberals i ecologistes se’l disputen com a inspirador seminal de les seves respectives ideologies i, tot i així, ha acabat formant part del panteó d’herois nordamericans -l'únic sense fusell, em penso. La seva obra iniciàtica  Walden hauria de ser lectura obligada a les escoles, però vol temps. En canvi, una lectura energitzant i ràpida molt recomanable és Civil desobedience inspiradora de Gandhi i Luther King.

La desobediència civil, sigui col·lectiva sigui individual, és una reacció absolutament legítima. Com diu Thoreau i el parafrasejà Gandhi, quan una llei és injusta és lícit incomplir-la. Ara, s’ha d’estar disposat –i preparat- per assumir-ne les conseqüències.

La desobediència civil no violenta és un instrument immillorable per fer front a les injustícies i els mals governs. Però si s’observa què han fet els homes i dones inspirats per Thoureau, ja es veu que cal tenir present tres condicions mínimes perquè sigui efectiva:

a) Ha de ser inspirada per un objectiu de llarg abast definit al principi com a únic destí possible i cal plantejar accions directes sobre aspectes molt concrets, comprensibles i compartibles per la majoria –activament o passivament.

b) Cal sumar un número suficient de persones amb diferent grau d’implicació. No cal que sigui una majoria, però si fornir de musculatura quantitativa mínima i un grup petit de persones disposades a tot;

c) Està totalment vinculada a la persistència pacient.

Si falla algun d’aquests tres punts, és foc d’encenalls. Un més.

Objectiu a llarg termini i acció sobre una qüestió concreta

Els dos moviments civils de resistència activa no violenta més exitosos es remunten la primera meitat del segle XX. El més sonat, per descomptat, és el procés d’independència de l’Índia. L’objectiu era un: la independència. Una de les accions seminals: la Marxa de la Sal. Quan Gandhi va decidir impulsar-la, els capitosts del moviment ho van trobar una bajanada. Gandhi pensava que un element d’ús quotidià podia tenir més ressò a totes les classes socials que una demanda abstracta de més drets polítics. Altrament, el monopoli britànic sobre el comerç de la sal era una qüestió tan evident d’abús colonial que afectava a tots els ciutadans i no oferia matisos.

El segon procés, prou conegut, és la lluita dels drets civils de la comunitat afroamericana als Estats Units. Pretén abolir la discriminació racial com a horitzó i comença amb una campanya de boicot contra la segregació als autobusos d’una companyia denunciada per Rosa Parks. 

Més modestes, però interessants d’analitzar, dues experiències recents de resistència civil a Catalunya, que també tenen objectius a llarg termini –antimilitarisme, l’un i accés als recursos bàsics, l’altre- i se centren en un aspecte ben concret: l’abolició del servei militar als ’80, i la racionalització del rebut de l’aigua als ´90 a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sumar adhesions amb diferents graus d’implicació

La Marxa de la Sal, el 1930, va aplegar 100.000 indis. Molts d’altres van donar suport comerciant amb el producte prohibit. 80.000 persones, incloent Gandhi, van anar a la presó. No molta gent, tenint en compte que la població índia devia ser d’uns 600 milions de persones llavors. Però suficient per obtenir ressò i adhesió.

El primer moviment per acabar amb la segregació als autobusos va aplegar unes 17.000 persones, deu anys després, la Marxa de Washington pels drets civils promoguda per Martin Luther King va aplegar 400.000 persones.

La campanya per l’abolició del servei militar a Espanya va esclatar definitivament amb la insubmissió de 57 persones alhora,  fins arribar a la declaració de 20.000 objectors de consciència que vam col·lapsar el sistema. Al 1991 hi havia 4.000 insubmisos, 300 a la presó.

La “guerra de l’aigua” metropolitana va arribar a implicar 196 associacions de veïns,  va aplegar 80.000 famílies, 8.000 de les quals van exercir la insubmissió fiscal la qual, tot i que la nova llei de l’aigua que va aprovar el Parlament va preveure mesures específiques per atenuar-ne els efectes, van haver de retornar part del deute acumulat.

No cal molta gent, però si la gent suficient. I un grup amb voluntat d’assumir les conseqüències, normalment no gaire agradables, fins al final. També cal organització en xarxa – espais, advocats, diners, suport tècnic...- i que ningú s’apropiï de la lluita, que és civil.

Persistència fiable

L’assumpció de la resistència civil com a estratègia política a la Índia, va començar a l’any 1921. La Marxa de la Sal va arribar a Dondi, a la costa, el 1930. La independència de l'Índia es va proclamar el 1947. Vint-i-cinc anys de persistència.

La campanya de boicot a la Montgomery Bus Company per la segregació va començar el 1952, la marxa de Washington va tenir lloc el 1963. La “Civil Rights Act” es va aprovar al Congrés americà, el 1964. Dotze anys després.

Pepe Beúnza, veí de Caldes de Montbui, va ser el primer insubmmís l’any 1971. El Moviment d’Objecció de Consciència es funda el 1977. L’acte d’insubmmissió col·lectiva és el 1989. L’abolició del servei militar obligatori, el 2000. Onze anys després de l’acció col·lectiva.

La presentació de 12 punts a resoldre i la negativa a pagar els impostos del rebut de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va ser al 1992. El rebut es va modificar i es va promulgar una nova llei de l’aigua entre el 2000 i el 2002. Deu anys.

La resistència passiva és una qüestió de determinació i persistència en el temps. Calen objectius a llarg termini i paciència.

#novullpagar

La campanya d’insubmissió al pagament dels peatges acompleix només mitja condició de les tres per esdevenir un autèntic procés de resistència civil: és una qüestió molt concreta que genera adhesió. Em temo, però, que només això. La finalitat de l’acció és l’acció en ella mateixa. No té objectius a llarg termini més enllà de deixar de pagar.  

Altrament, és ben fàcil de contrarrestar, perquè el greuge és l’absència de peatges a d’altres llocs, no pas l’existència de peatges a Catalunya. Personalment, em semblen un instrument interessant, que caldria utilitzar i gestionar millor per fer-lo més justos, incorporant objectius socials, ambientals i de millor funcionament del servei, així com pel finançament de mitjans de transport col·lectius. Però això ja son figues d’un altre paner. En tot cas, no vull pagar per no pagar... no és un objectiu a llarg termini. Ni es veu una voluntat de persistència a proba de bombes, no.

Front de resistència civil

Les condicions socials i polítiques per la insubmissió hi són. Ara, això si, cal molta generositat per compartir un objectiu prou ampli per a poder obtenir suport des de perspectives i orientacions diverses. Mentre l’objectiu sigui arribar un dia a ser Trending Tòpic al Twitter o penjar un vídeo xulo al You Tube, no anem enlloc. I alguns ja comencem a estar igual de farts que ens prenguin el pèl com de tirar la pòlvora en salves i batre l’empedrat. –ai, perdo #batrelempedrat.

Tal com estem, potser si que té sentit simplement la resistència mateixa. només per recordar que la ciutadania és el subjecte de la política i l’economia, no pas un espectador passiu que tria administradors que ja no fan el que pensen –ni acompleixen els principis bàsics i els programes que presenten a les eleccions- Per recordar que el subjecte de la democràcia és la ciutadania. Però només si estéssim disposats a més i a sumar esforços per tocar os.

Enllaços

Wikipedia, March Salt March, Gandhi

Wikipedia, African-American Civil Rights Movement (1952-1968)

Article d’Enric Prat sobre el moviment per la pau a Catalunya    i una crònica històrica del procés per l'abolició del servei militar obligatori a Espanya del MOC-Sevilla

Crònica de la Guerra de l’Aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona d’Eva Morera i Helena Perxacs

La culpa és de l'elefant (Diari Ara 15/04/2012)

foto: F.Ximeno, Karnataka

La culpa és de l'elefant

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 15/04/2012 00:00

En l'escena internacional han aparegut un grup de països anomenat BRICS, format pel Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica. Són les economies emergents que creixen a un ritme de més del 10% anual. Tenen reptes excepcionals per promoure la millora de les condicions de vida del 42% de la població mundial, 2.900 milions de persones. Han decidit deixar de ser la majoria silenciosa, volen tenir veu i influir en l'evolució dels afers mundials.

Acabo de fer una estada en un d'aquests països, l'Índia, la democràcia més gran del món. Un país complex de 28 estats i 7 territoris units, amb 22 llengües oficials (amb tres alfabets diferents i cap llengua comuna a tot el país). Ha estat interessant comprovar com a Bangalore (estat de Karnataka, llengües oficials el canarès i l'anglès) la recerca i la innovació són un motor fonamental per a l'impuls del desenvolupament. Universitats i instituts públics en àmbits com l'enginyeria aeroespacial, l'agricultura, la física dels materials, les matemàtiques i, per descomptat, la informàtica conviuen i col·laboren amb centres privats. Es capta talent amb beques ben dotades de cinc anys de duració i condicionades a abandonar el centre públic per emprendre projectes professionals aplicats. Centres d'innovació locals d'empreses trans- nacionals índies com Tata o americanes com Microsoft i Intel es barallen per captar aquests joves formats i emprenedors.

A Bangalore, amb un trànsit infernal i amb profundes diferències socioeconòmiques, hi queda moltíssima feina per fer, però se n'està fent molta. Una puixant, culta i meritocràtica classe mitjana conjuminada amb una estratègia de govern decidida a fer de la ciutat un centre mundial de la informàtica ha permès captar inversions internacionals i locals. Es respiren aires de progrés i il·lusió en el futur. Un model de desenvolupament que també genera disfuncions ambientals.

Ens convé a tots que la Cimera de Rio+20 arribi a algun consens. El 42% de la població mundial avança llançada cap a la millora de la seva perspectiva vital i la capacitat de càrrega del planeta és la que és. Occident haurà d'escoltar i haurà d'assumir responsabilitats o els nostres fills -els de tots- ho tenen magre.

Nosaltres formem part d'un altre grup força menys selecte de països, el PIGS, format per Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. Amb una perspectiva ben diferent. Després de confondre desenvolupament econòmic amb malbaratament de recursos i talents, ara confonem economia amb tresoreria. És evident que amb la caixa buida i un 20% d'atur cal parar-hi atenció. Ara, per tirar endavant cal confiança, instint de superació i un projecte de país que vagi més enllà de la reclamació de la clau d'una caixa buida.

Les reformes que necessitem són les que permetin impulsar la creació i la innovació. Hem d'abandonar l'oportunisme acrític com a eix del progrés. Cal que acordem un projecte col·lectiu del model de país que volem i sabem construir, més enllà de declaracions i símbols: un territori resilient, eficient, inclusiu i transformador que sigui referència per importar inversions i exportar coneixement i producció. Cal prioritzar sectors d'innovació i forçar la pèrdua d'influència de lobis immobilistes.

Rohan Arthur és fundador i director de la Nature  Conservation Foundation, que està dedicada a la recerca aplicada per a la conservació de la natura atenent a les relacions i els conflictes amb les persones. Fa poc em deia: "A l'Índia, quan un elefant trepitja una persona, la culpa és de l'elefant". Nosaltres, per decidir-ho, esperaríem a veure quin funcionari va autoritzar-ne el pas, què diu el polític responsable, els mitjans de comunicació oferirien les versions dels veïns que passaven per allà i farien una enquesta. Finalment conclouríem que tot depèn de com es miri. Necessitem una societat civil forta, col·laborativa i que forci a prendre un rumb, si pot ser, sostenibilista. No poden orientar el nostre futur ni el tresorer ni l'especulador.

El Llibre de la Selva-The Jungle Book

Giant Squirrel  by N.Parpal BR Sanctuary

No puc precisar si va ser la meva passió per la relació entre la natura i les persones qui em va fer llegir amb fruició el Llibre de la Selva de Rudyard Kipling o si va ser la lectura atenta del llibre la que va despertar la meva vocació. En tot cas, és una de les meves lectures preferides. Va caure a les meves mans fa més de 30 anys. Conservo l'exemplar complert: El Libro de las Tierras Vírgenes, editat per Gustavo Gili el 1971 i traduït al castellà per Ramón .D. Perés, i l'extracte de la mateixa editorial, El Libro de la Selva, editat el 1977. Passejar pel bosc monzònic i trobar-me en viu els companys d'aventura de Mowgli ha superat totes les meves expectatives de llavors. Haver-ho fet en la millor de les companyies, un plaer tan gran com el que vaig sentir gaudint de les pàgines del text de Kipling. Si us plau, a tots els nascuts després de la pel·lícula de Disney, us demano encaridament que llegiu el llibre. Res, res a veure! I si no, jutgeu vosaltres mateixos:

I can not say whether it's my passion for nature and its relationship with humans made ​​me read with delight the Jungle Book by Rudyard Kippling, or if a careful reading of the book was sparked my vocation. In any case, is one of my favorite reads. He fell into my hands more than 30 years ago. I retain it complete: The Book of the Virgin Lands, edited by Gustavo Gili in 1971, and translated into Spanish by Ramon. D. Peres, and an extract from the same publisher: The Book of the Jungle, published in 1977. A walk through the Monzon woods finding the Mowgli peers  exceeded all my expectations. Enjoy the walk in the best of companies has been a pleasure as great as I feel reading the pages of Kipling. Please, all born after the Disney movie, I urge you to read the book, there are not related! Judge it yourself:

Hathi


"Quan Hathi, l'elefant salvatge, que pot viure fins a cent anys o més, va veure aparèixer un llarg, descarnat i blau banc de pedra completament sec, en el centre mateix del corrent, va comprendre que apareixia davant la seva vista el Penyal de la Pau i, de tant en tant, va aixecar la seva trompa i va proclamar la Treva de L'Aigua, com el seu pare l'havia proclamat abans que ell, cinquanta anys enrere. [...] Segons la Llei de la Selva, es castiga amb pena de mort a qui mata en els llocs destinats a beure, des del moment en què la Treva de l'Aigua ha estat proclamada" Traducció lliure de The Jungle Book, Rudyard Kipling

Biligiriranga Swamy Temple Wildlife Sanctuary photo by F.Ximeno 








Bandar-log


El poble de la Selva els té desterrats de la seva boca i del seu pensament. Són moltíssims, dolents i desvergonyits. Desitgen, si es que es pot dir d'ells que tinguin cap desig fix, cridar la nostra atenció. Però nosaltres no en fem cas, ni tan sols quan ens llencen sobre els nostres caps inmundícies i nous.  Traducció lliure de The Jungle Book, Rudyard Kipling

BR Wildlife Sanctuary Photo by N.Parpal 
Langur & Giant Squirrel

Hampi Photo by B. Ximeno 

Hampi  Photo by B.Ximeno

Chamundi Hills. Photo by N.Parpal
Macacos

Hampi. Photo by F.Ximeno

Bagheera


Ningú, en tota l'extensió de la Selva, sap que jo, Bagheera, tinc aquesta marca; la marca que deixa el collar, i, no obstant això, jo vaig nèixer entre els homes, i entre ells va morir la meva mare... a les gàbies del Palau Reial, a Oodeypore. [...] Fins que una nit es va despertar un sentiment: jo era Bagheera, la pantera, i no una joguina per la diversió dels homes, i llavors vaig trencar d'una urpada els barrots de la gàbia  [...] i vaig infondre més terror que Shere Khan. Traducció lliure de The Jungle Book, Rudyard Kipling

BR WildLife Sanctuary. Lepard far on tide 

Dholes


Els gossos rojos caçadors del Dekkan, anàven de pas buscant alguna cosa per matar, i els llops sabien que fins el tigre cedeix la seva presa als dholes. Acostumen a caçar corrent en línia recta per la Selva, llançant-se sobre tot el que troben i esbocinant-ho tot. Malgrat no tinguin la mida ni l'astúcia del llop, són molt forts i en gran nombre [...] Mowgli sabia bé com era de terrible una manada de dholes quan va de caça. Fins el mateix Hathi els deixa el pas lliure i ells segueixen endavant. Traducció lliure de The Jungle Book, Rudyard Kipling

BR Wildlife Sanctuary. Photo by N.Parpal

BR Wildlife Sanctuary. Photo by N.Parpal

BR Wildlife Sanctuary. Photo by N.Parpal

Toomai, el dels elefants

L'herba començava a estar humida, les potes de Kala Nag s'enfonsaven al trepitjar, i la boirina de la nit gelava a Toomai, el noi.Traducció lliure de The Jungle Book, Rudyard Kipling

BR Wildlife Sactuary. Video by F. Ximeno

Shere Khan

Tha, el primer elefant, estava ocupat creant noves selves i rius. No podia ser a tot arreu, per això va anomenar al primer tigre senyor i jutge de la Selva, amb l'obligació de dirimir totes les qüestions que el poble tenia el deure de sotmetre a judici. En aquell temps, el primer tigre menjava fruita i herba, com tots els altres [...] Però una nit hi va haver una disputa entre dues daines i el primer tigre es va oblidar que era l'amo i jutge de la Selva i, saltant sobre la daina, li va trencar el coll d'una queixelada. El Llibre de la Selva, Rudyard Kipling

Mysore. Photo by F. Ximeno

En un altre post, més habitants del bosc monzònic...

EDIFICIOS, EFICIENCIA ENERGÉTICA Y CLIMA (Boletin FEC 29/02/2012)

EDIFICIOS, EFICIENCIA ENERGÉTICA Y CLIMA 

Boletín del la Fundación Empresa y Clima (febrero 2012)

El Real Decreto 1/2012 de suspensión de las primas a las renovables significa, desde mi punto de vista, un duro golpe a la lucha contra el cambio climático en España. Independientemente de la solución que se adopte finalmente, el mero hecho de anunciar una moratoria sin pistas para el futuro, pone en peligro muchas inversiones previstas para 2012 y 2013. En 2011, las renovables han significado el 13,2% del consumo final de energía (IDAE). Nos queda recorrido para alcanzar el compromiso del 20% en 2020. El PANER, con primas, esperaba alcanzar el 22,7%. Es urgente saber como se reestructurán los mecanismos para lograrlo, porque el objetivo no es modificable. En 2011, la aportación de las renovables en la generación eléctrica y en calefacción/refrigeración evitó la emisión de 46,2 MtCO_2eq. Por su parte, según el IDAE, las políticas de apoyo a la eficiencia energética en 2010 evitaron la emisión de 7,8 MtCO_2eq, (1,3 MtCO_2eq corresponden a la reducción de consumo en edificios y servicios urbanos, excluyendo el transporte). Datos que muestran que la distancia al tercer objetivo para 2020 (20% de reducción de consumo de energía primaria) todavía está más lejos.

La senda de la eficiencia energética es la que quedó establecida de forma más laxa en el paquete energía-clima. Sin embargo, el movimiento ya es imparable. La propuesta de Directiva lanzada por la Comisión Europea en junio pasado es una señal fuerte. Ciertamente, ha levantado impugnaciones y llevará su tiempo (no gustó nada la obligatoriedad de rehabilitación eficiente del 3% de los edificios públicos cada año, por ejemplo). Pero muestra la determinación de la Comisión. Por otra parte, por fin está también en marcha la propuesta de decreto de etiquetaje energético de edificios en España.

Además, en un contexto de crisis, las inversiones en eficiencia energética generan puestos de trabajo y ahorro económico. Muy oportuno si además se cuenta con interés de inversión privada inicial a través de las ESE. Por otra parte, la inevitable ralentización del desarrollo de las renovables (espero que solo sea eso, ralentización) genera una necesidad adicional para tomar la eficiencia energética como un eje fundamental para la lucha contra el cambio climático. Y también para la dinamización económica en línea con la estrategia 2020 de la UE.

Los edificios son responsables del 40% del consumo de energía y el 36% de las emisiones de CO₂ en la UE. Según el Plan de Eficiencia energética de la Unión (2011), esto significa que tendrá que conseguirse un ahorro de 60 a 80 Mtep en 2020 y una reducción neta de consumo del 5,6% en el conjunto de la UE. En la hoja de ruta hacia una economía baja en carbono competitiva en 2050, la Comisión establece claramente que la eficiencia energética es la forma más efectiva en términos de coste-beneficio para la reducción de emisiones. Y la que crea más ocupación: solo en el sector de la eficiencia energética, la Comisión Europea estima que podrían generarse hasta 2 millones de empleos hasta 2020.

La experiencia de ERF muestra que la incorporación de criterios de sostenibilidad y eficiencia energética en edificios tiene mercado y que los resultados son extremadamente satisfactorios. Además, se reactiva un sector, el de la construcción, que está en una situación alarmante por falta de perspectivas de futuro (porqué el boom constructivo pasado no volverá ni es deseable en términos climáticos).

Recientemente hemos elaborado para el Plan Estratégico Metropolitano de Barcelona una estrategia integral de rehabilitación de edificios a partir de la eficiencia energética. Abordando estrictamente la rehabilitación de un 6% del parque residencial y el 7% del parque terciario (los de máximo rendimiento en términos de costes marginales y, por tanto, con mejor relación coste-beneficio) se puede evitar la emisión de 30.450 tCO_2eq/año. A escala de barrio, hemos desarrollado una propuesta para la rehabilitación eficiente de Ciutat Meridiana, también en Barcelona, que evitaría la emisión de 9.000 tC0₂ anuales. En este último caso se incluyen también acciones sobre la movilidad y la generación energética renovable en el barrio, además de la rehabilitación eficiente de los edificios de viviendas. Evidentemente, es más interesante una actuación integral, pero más cara y de difícil financiación.

Nuestra auditoría energética de las Facultades de Química y Enología de la Universidad Rovira i Virgili de Tarragona y, sobretodo, su empeño en aplicar las medidas y promover la rehabilitación eficiente, les ha permitido reducir más de un 25% el consumo energético en 2011 respecto 2010, con un ahorro de más de 120.000 € anuales en electricidad y gas natural. En Campus de Excelencia Moncloa de las Universidades Complutense y Politécnica de Madrid, el informe técnico que realizamos permitía reducciones equivalentes así como en el edificio de la Televisión de Cataluña.

En edificios nuevos, todavía es más evidente. Todos deberían incorporar seriamente criterios de eficiencia. ERF ha colaborado en el proceso de diseño de un nuevo edificio de oficinas promovido por la Inmobiliaria Layetana (EDIIIIIIFICIO, en la Plaza Europa de l’Hospitalet de Llobregat, junto a la Fira). A través de un arduo trabajo junto a la propiedad, RCR arquitectos y PGI Group, hemos logrado la obtención del certificado LEED Silver (la certificación internacional más prestigiosa a falta de un estándar internacional). El primero del área metropolitana de Barcelona, sexto en España. Las emisiones evitadas (con certificación externa en este caso) son 581 tCO₂/año, en un solo edificio! Resultados similares son esperables en otros proyectos en los que estamos involucrados: la sedes de Desigual, de laboratorios Esteve o la torre Puig, donde la certificación LEED está en marcha. Se trata de proyectos pioneros y singulares pero la extensión de la etiqueta energética va a generalizar esta perspectiva. O debiera hacerlo. Estamos trabajando en proyectos de eficiencia energética de edificios nuevos en Turquía y Paraguay y lo hemos hecho en Polonia, por lo que, además, certifico que ganar experiencia en este campo también ofrece oportunidades para la internacionalización, que falta nos hace.

En definitiva, la eficiencia energética es un ámbito clave para la lucha contra el cambio climático que debemos abordar con decisión y que nos ayudará a generar nuevos puestos de trabajo y a reducir gasto en tiempos de crisis. No dejemos pasar esta gran oportunidad. Evitaremos emisiones y mejoraremos nuestra competitividad.